Nascut a Badalona el 1955, Carles Sans va tornar fa uns dies a actuar la seva ciutat natal per presentar el seu darrer espectacle en solitari al Teatre Zorrilla, amb totes les entrades exhaurides des de feia setmanes. Després de dècades d’èxits ininterromputs amb Tricicle, l’actor i director emprèn una nova etapa on canvia el mímic silenci per la paraula. Conversem amb “el guapu del Tricicle”, sobre com ha estat aquest retrobament amb el públic de la seva ciutat amb l’obra “Per fi me’n vaig!”, codirigida per José Corbacho , i sobre el seu comiat sobre els escenaria, que encara durarà mesos o anys d’acord amb el temps que l’obra volti pels escenaris.
-Carles Sans neix a Badalona el 1955 i ara hi ha tornat al Teatre Zorrilla amb les entrades exhauries des de fa molts dies. És d’alguna manera, acabar a casa?
-“Pensa que tot just acabo d’engegar aquest nou espectacle, no me’n vaig demà! Però venir al Zorrilla per a mi sempre té un significat especial; em porta tants records de quan era petit i hi venia al cinema…!”
-Què se sent en comprovar que el públic de la seva ciutat es bolca d’aquesta manera en aquest comiat?
-“Doncs moltíssima il·lusió. Crec que una sola funció és poc per a la quantitat de gent que té Badalona, així que penso que hauré de tornar-hi més endavant si el públic ho vol.”
-En aquesta etapa en solitari, passa del silenci característic del Tricicle a la paraula. Què li aporta i què li eclipsa el fet de tenir veu pròpia a l’escenari?
-“Un cop acabada l’etapa amb Tricicle, em venia molt de gust utilitzar la paraula. Per a mi era un repte i un desig al mateix temps.”
-Per què ara aquesta marxa dels escenaris? S’ha acabat la por a la inactivitat o ha estat una transició pausada cap a la retirada?
-“Atenció, no penso retirar-me! Només dic adeu als escenaris, però m’agradaría seguir dirigint i treballant en aquest ofici. Però no és pas una jubilació, si no una retirada de fer gires i de viatjar per tot arreu.”
–Amb tot, quedarien molts papers de l’auca dins del món artístic que no són a dalt de l’escenari.
-“Sí, molts.”
-Per quines activitats optarà de tot el que ironitza a l’obra sobre el dia a dia d’una persona jubilada?
-“Doncs ja ho veurem, però és molt possible que passi més temps a Eivissa on tinc un lloc perfecte per descansar.”
–D’allà neix el contacte i amistat amb Vanesa Lorenzo i els continguts de “Dos tontos muy tontos”. Entenem que es mantindran o fins i tot s’incrementaran?
-“És probable. Ella és una bona amiga, molt divertida, i de segur que tindré més temps per jugar i crear més contingut amb amb ella.”

"Després del silenci del Tricicle, em venia de gust utilitzar la paraula"
"Una sola funció és poc per a la quantitat de gent que té Badalona"















