“Al final va sortir tot bé i vam aconseguir el que semblava impossible, però ha estat un any molt dur”

    0
    48
    Ventura.jpg

    22/06/2018 – Parlem amb un dels puntals del Divina Joventut, el capità Albert Ventura. Aquesta setmana s'ha tancat definitivament la temporada 2017/2018, amb els darrers entrenaments de postemporada, i repassem amb ell el que ha estat un any molt complicat per a la Penya, però amb un final espectacular. 

    22/06/2018 – Parlem amb un dels puntals del Divina Joventut, el capità Albert Ventura. Aquesta setmana s'ha tancat definitivament la temporada 2017/2018, amb els darrers entrenaments de postemporada, i repassem amb ell el que ha estat un any molt complicat per a la Penya, però amb un final espectacular. 
    – Un any de contrastos. D’estar al llindar del precipici a protagonizar una remuntada històrica. 
    – Si. És cert. Al final va sortir tot bé, però ha estat una temporada molt dura, amb moments molts complicats, com la sortida del Diego, o els primers partits amb en Carles, on no ens acabaven de sortir les coses. Al final vam tenir aquella ratxa impressionant de victòries i vam aconseguir el que semblava impossible. I segurament per això es recordarà com una temporada històrica, però ho hem passat molt malament i ha estat un any molt dur”. 
    – En algun moment vas veure l’equip perdent la categoria?
    – Després del partit contra l’Obradoirova ser un moment molt difícil. Ho vam donar tot i el partit se’ns va escapar en l’últim segon amb una jugada molt polèmica. Era la dotzena derrota seguida, si no recordo malament, i ens quedàvem a dues de la salvació, i en aquell moment, la veritat, ho vaig veure realment molt coll amunt. Dir el contrari seria mentir. Però vam parlar de seguir treballant, de no deixar-nos anar, i la victòria contra el Gran Canària va fer que no deixessin de creure. Vam estar més units i el grup va acabar sent una pinya, tots a l’una. Els reforços d’en Nico i en Conger ens van ajudar moltíssim, però crec que tots vam fer una passa endavant, sabent cadascú el seu rol, i hem acabat jugant a un gran nivell, guanyant equips d’Eurolliga. 
    – El que ha passat enguany cal prendre-s’ho com un avís?
    -Portem dos anys complicats. No m’agrada l’expressió “jugant amb foc”, però si que és cert que ens ha tocat lluitar a la zona baixa i tots n’hem d’apredre una mica la lliçó, jo el primer, d’intentar transmetre a l’equip que des del principi hem d’anar a totes, que cal començar fort i estar tots units, perquè aquesta lliga cada cop és més forta i tothom es posa les piles per no baixar. Amb això no vull dir que no hi hagués unió a principi de la temporada, però sí que és cert que l’ansietat que van anar provocant les derrotes va fer que anéssim perdent una mica la nostra essència. 
    – Pels jugadors de la casa la situació encara era més complicada, amb molta responsabilitat. Com ho vau viure?
    – Per nosaltres la Penya és casa nostra, portem tota la vida aquí, i jo, per exemple, no volia ser pas el capità que baixés la Penya. Crec que en alguns moments ens va pesar molt aquest excés de responsabilitat, però per sort vam poder corregir-ho a temps i saber reenfocar la situació, conscients de la transcèndència del que estava passant però alhora relativitzant certes coses i sabent agafar una nova perspectiva. 
    – La situació del club, a més, tampoc era la més adient, amb la possibilitat d’una liquidació i sense cobrar.
    – Per això deia abans que tot plegat ha fet que la temporada fos molt dura. Es com si haguéssim viscut tres temporades en una. No és gens fàcil viure el dia a dia quan es parla que el club pot desaparèixer, no cobres i a sobre no guanyes i portes tres mesos sense fer-ho. La motxilla es va carregant de pedres. Per això té molt mèrit el que hem fet i estic molt orgullós de l’equip.
    – A més dels reforços clau de Laprovittola i Conger, Carles Duran va aconseguir trobar la fórmula. 
    – En Carles, quan va arribar, em deia que em coneixia de sempre i que no em veia feliç. Que ell volia que estigués alegre i que transmetés aquesta alegria a tot l’equip. Que si seguíem capcots i enfadats amb el món no ens en sortiríem. Crec que ens va aportar positivisme, que era molt important en aquell moment. Malgrat que d’entrada les coses no van acabar de sortir i seguíem sense guanyar, ell és molt de la Penya i va seguir transmetent el que sentia i el seu caràcter guanyador, i finalment va saber trobar la tecla. 
    – Com tot l’equip, el teu final de lliga també va ser espectacular.
    – Sempre intento fer la meva feina el millor possible i és cert que en alguns partits les coses em van sortir prou bé i vaig poder ajudar el grup, però el que realment importa és que l’equip s’ha salvat. Tots vam fer una passa endavant i això és el més important.
    – I l’any vinent? 
    – Esperem no patir tant! Sabem que la lliga cada cop és més dura i que tenim el pressupost i les possibilitats que tenim. No podem enganyar-nos i pensar que de cop i volta tindrem un equipàs. Ja ens agradaria, però la realitat és la que és. Hem d’intentar encertar amb els fitxatges, que la gent que arribi s’adapti ràpidament, que el grup estigui unit i que amb la bona feina d’en Carles puguem funcionar des d’un principi i no anar tan al límit. 
    – La situació econòmica fa gairebé inevitable la fuga del talent…
    – Està clar que no ajuda. Mirant enrere si haguéssim pogut retenir més temps alguns jugadors, i no només estrangers, sinó també gent de la casa con l’Alberto Abalde, el Guillem Vives, l’Àlex Suárez o en Nacho Llovet, segurament estaríem parlant d’una altra cosa, però el mercat és el que és i els equips grans es mengen els petits. La Penya, però, segueix generant talent, com hem vist aquest any per exemple amb en Xabi López-Arostegui, que ha tingut un rendiment molt bo, i això té molt mèrit i és la nostra força.
    – Ara puja una fornada que promet.
    – El nivell que puja del júnior és molt bo i hem d’intentar poder gaudir d’aquesta bona fornada. Cada jugador, però, té el seu procés i no tothom està preparat per fer el salt directament. Ja hem vist en molts casos que és important passar un o dos anys competint amb gent que té el cul pelat de jugar bàsquet per poder arribar així més ben preparat al primer equip.