“El teatre pot facilitar als joves eines i aprenentatges de valor incalculable”

    0
    62
    Rosa Gàmiz ens presenta 'T'estimo si he begut', estrena al Teatre Poliorama I David Ruano
    Rosa Gàmiz ens presenta 'T'estimo si he begut', estrena al Teatre Poliorama I David Ruano

    Rosa Gàmiz ens presenta ‘T’estimo si he begut’, estrena al Teatre Poliorama

    Els assajos nocturns del Círcol la van veure néixer com a actriu, amb només 14 anys. Des que Rosa Gàmiz va seure per primera vegada en una de les butaques de la popular sala badalonina, la interpretació la va enamorar. La valenta irrupció de T de Teatre va situar-la damunt dels millors escenaris del país, espai on, amb talent i passió, s’hi ha mantingut fins a l’actualitat. Parlar de Rosa Gàmiz és fer-ho d’algú amb qui tots nosaltres hem compartit moments al sofà de casa, gaudint de sèries mítiques com ‘Temps de silenci’ o ‘Ventdelplà’. Avui, l’actriu de Badalona ens presenta el darrer projecte on participa: l’espectacle ‘T’estimo si he begut’, una comèdia basada en contes d’Empar Moliner i dirigida per David Selvas.

    Què sentirà l’espectador?

    ‘T’estimo si he begut’ parla de les persones; de les emocions; i sobretot dels conflictes intensos que es poden donar en una relació de parella. Nosaltres representem un grup d’hostesses, però a diferència de ‘Jet Lag’, ara som en un bingo. El bingo és el nexe d’unió per explicar els contes de l’Empar Moliner. A més, l’espectacle té músiques i coreografies precioses, gràcies a la participació de Dagoll Dagom. Crec que aquest projecte és la clara demostració del gran tresor del teatre: la feina d’equip. Tothom s’ha posat al servei de la història que s’explica.

    Et retrobes amb T de Teatre…

    Com sempre, m’he posat al seu servei. Aquesta companyia forma part de mi, ja que vaig ser-ne una de les fundadores. En principi, en aquest espectacle jo venia a substituir l’Àgata Roca, però al final totes dues ens combinem per fer el mateix personatge en alternança. Això no acostuma a passar mai al teatre, però nosaltres ens coneixem tant que tot és possible. A més, crec que aquesta flexibilitat és una de les coses positives que ens deixa la pandèmia. Ens hem de saber adaptar, sobretot en el món de les arts. Els actors i actrius hem de ser flexibles a tota mena de personatges i situacions.

    La pandèmia t’ha reactivat la passió?

    Home, valoro molt més el fet d’actuar davant del públic, sobretot després de veure que tot s’acabava. Encara que la tecnologia ens permetés fer teatre online, no és el mateix. A mi em costa connectar aquests dos mons. La presencialitat és clau.

    On descobreixes el teatre?

    Jo vaig començar al Círcol, amb 14 anys. En aquella època, Badalona tenia una història especial amb el teatre amateur. Aquí s’han format molts actors i actrius que ara són professionals. Recordo que al Círcol no hi havia tallers de teatre, així que directament em van fer passar al grup dels grans. Tinc imatges gravades d’estar asseguda a les butaques del Círcol absorbint com els meus companys ja experimentats feien teatre. Els assaigs eren a les 10 de la nit i això, per una noia de 14 anys, ja era tota una revolució. Em va encantar des del primer minut i els clàssics del Círcol com la Maria Antònia Carbó, la Mercè Estévez o en Forteza em van tractar sempre molt bé. Segur que algun espectador de l’època encara recordarà la funció “La gata damunt la teulada”.

    Ser actriu: què et van dir a casa?

    Cal tenir en compte que parlem d’un context totalment diferent. En primer lloc, no existia TV3. No existien aquestes sèries que han ajudat tant a dignificar la professió d’actriu. Fer teatre a Barcelona ja era tot un repte. La meva feina es concebia com una activitat amb la qual no et podies guanyar la vida. Per sort, tinc una mare molt artista. De fet, ara ella és més coneguda a Badalona que jo. És una de les iaies de Badalona, de les tertúlies de Ràdio Ciutat (la Carme Sánchez). D’alguna manera ella m’ha aplanat sempre el camí.

    T de Teatre es torna a reunir I David Ruano
    T de Teatre es torna a reunir I David Ruano

    Com neix T de Teatre?

    Neix d’una barreja de passió i ganes de fer teatre. Un grup d’amigues, joves, sortim de l’Institut del Teatre, no tenim feina i pensem: ‘Per què no muntem un espectacle?’. Amb una mica d’inconsciència vam crear ‘Els petits contes misògins’ i va ser una bomba. En aquella època, fa 30 anys, no existien companyies de teatre joves i menys formades per cinc noies. Tot i que anys després vaig plegar, sempre hi he anat col·laborant. El més bonic és que mantenim la mateixa energia de sempre. Som amigues de veritat. Sabem de què parlem i com. Connectem amb el públic general i popular amb una ironia i un parlar de coses serioses però de forma fresca.

    El teatre i la televisió són mons oposats?

    Funcionen amb dinàmiques totalment diferents. A la televisió tot va molt de pressa. Has de preparar un personatge amb un temps limitat i has d’aprendre a adaptar-te a tot. Al teatre, els grups de treball són més reduïts, mentre que la televisió ho magnifica tot. La família de Ventdelplà, per exemple, mobilitzava durant anys a desenes i desenes de persones.

    Quina és la màgia del teatre?

    Mira. Jo he descobert que té un component pedagògic increïble. El teatre és saludable. Té una litúrgia, un ritual ancestral… Que ens connecta amb allò antic de les persones. Públic i actors ens trobem en un lloc especial on s’expliquen històries de ficció però alhora reals. El teatre t’ensenya el silenci. El fet d’escoltar. De viure el moment present amb els cinc sentits. Crec que en els temps actuals, on la tecnologia i els estímuls són constants, el teatre és una eina molt útil pels més joves.

    Cal instaurar el teatre a l’escola?

    Aquesta és una batalla que fa 25 anys que lluito. El meu altre ofici és exercir de Pedagoga teatral. Faig formació als mestres perquè utilitzin el recurs del teatre a les aules i organitzo molts tallers a centres educatius. A Badalona, jo hi vaig muntar ‘El taller de la lluna’, un espai al carrer de la Lluna on s’hi feien activitats artístiques. Ara, per mi la clau és dur això dins de les escoles. Crec que pot ajudar a fer créixer els nens i nenes d’una manera que encara no sabem.

    S’ha de replantejar el model educatiu?

    Penso que les arts han de tenir més presència a les escoles. Una vegada un director d’un centre em va dir: ‘A les escoles s’han de poder obrir finestres’. I és precisament això. En el moment actual necessitem fomentar l’expressió, la comunicació de tu a tu, el fet de desenvolupar capacitats comunicatives o parlar en públic. El teatre ens ajuda a aconseguir-ho. Jo estic convençuda que a les escoles s’han de poder obrir finestres per a moltes altres disciplines que ara no es treballen. També n’hi ha d’altres que podrien sortir per la finestra, perquè ens acaben servint per a molt poc.

    FER UN COMENTARI

    Si us plau introdueix el teu comentari!
    Si us plau introdueix el teu nom aquí