“Filmets és un festival de festivals”

    0
    IMG_7208.JPG

    17/10/2014 – Parlem sobre el 40è FILMETS amb Esther Marquès i Agustí Argelich, màxims responsables de l'organització del festival des de fa anys.

    L’Esther Marquès i l’Agustí Argelich són els dos caps pensants, visibles i executors de l’enorme i laboriosa tasca artística i de producció que hi ha darrera de les pantalles del Filmets. Ella, la directora de producció de Badalona Comunicació; ell, el director del certamen. Parlem amb tots dos perquè ens expliquin més sobre el festival, la seva evolució, organització i tot allò que no es veu projectat a les pantalles un cop s’apaguen els llums.

     

    No tots els dies es fan 40 anys i per celebrar-ho ens porteu novetats i sorpreses. Hi ha algun element en especial d’aquesta edició que destaqueu?

    La prioritat és la programació, que sempre és el més important. Una novetat especial és el Filmets Campus, una sessió nova per a estudiants d’audiovisuals, que volem que tingui continuïtat. Per a la inauguració hem preparat una retrospectiva dels guanyadors dels darrers anys; ha estat molt difícil escollir, però crec que hem fet bona feina i la gent en gaudirà. La sorpresa d’enguany serà la gran participació d’entitats i negocis de la ciutat, que ha fet que la família del Filmets s’engrandeixi. Una cosa que també ens fa molta il·lusió és l’exposició vintage, en la que ha col·laborat molta gent. L’hem acotat i l’hem fet petita; podria haver estat molt més gran, però és el primer cop que es fa una mostra de cinema així a Badalona, tristament.

     

    També ve EEUU com a país convidat.

    No només pel seu potencial, sinó també perquè EEUU va marcar una etapa durant els 80’ i principis del 90’. Ells van guanyar durant quasi una dècada consecutiva el premi a millor pel·lícula. Allà, ara, estan recuperant la cultura del curtmetratge, que és el que nosaltres reivindiquem a través de Filmets.

     

    Hi ha una gran diferència entre la importància dels curtmetratges a Catalunya i Espanya en comparació amb altres països d’Europa i del món?

    El curt està maltractat a Catalunya i Espanya. No pas a Badalona, on realment ens bolquem, i això és el que li dóna tanta rellevància al festival a tot el món. Hi ha molta qualitat dins l’àmbit del curtmetratge però la indústria no ho valora. L’existència dels festivals, com el nostre, que és tota una referència, també té aquest motiu de ser: apostar pel curt com a producte cultural abandonat. Cada vegada hi bé més públic als festivals, però tot i així els curts no aconsegueixen entrar en les televisions o les sales de cinema comercial.

     

    I això es degut a algun motiu en concret?

    Aquí diferenciem entre llarg i curtmetratge. A França, per exemple, es tracten per igual. La Generalitat enguany ha donat 36.000 euros per fer curts, han fet un esforç però és una quantitat vergonyosa. A Bèlgica, Luxemburg, Grècia fins i tot, els projectes bons reben 30.000, 40.000 o 100.000 euros per fer un curt, perquè saben que és el futur del seu cinema i han de cuidar les seves promeses. Si no hi ha sensibilitat a la part política, i aquí no n’hi ha, no podem enlairar-nos. També és important el paper de les televisions. Canal +, per exemple, compra curts a 1.000 euros el minut, mentre que aquí les televisions, com TV3, paguen molt poc. Estem a anys llum. El curt d’avui és el llarg del demà i aquí ens costa fer-nos a la idea.

     

    Què té d’especial, el curtmetratge?

    És molt difícil fer un curt. Hi ha cineastes consagrats del llargmetratge que mai s’han atrevit a fer un curt. És complicat transmetre un missatge, emocions, posar la pell de gallina en 5 minuts. Té molt mèrit. Enguany tenim pelis amb grans pressupostos i altres amb pocs recursos però amb molta imaginació.

     

    Quina és la posició de Filmets dins el panorama internacional?

    Som molt coneguts internacionalment; nacionalment també, i a Badalona el festival cada cop mou més gent, però voldríem ser més presents. Aquest és un dels esdeveniments culturals més complexos de la ciutat, a nivell tècnic i logístic. Cada curt té una història darrera. Entre els 255 curts, pot ser contactem amb més de 1.000 persones. Filmets té molta reputació perquè mimen molt la programació, som molt rigorosos. De vegades sap greu rebutjar alguns films que són molt bons, però hem de frenar. Podríem tenir 200 cineastes europeus o de tot el món que volen venir, però encara no tenim l’estructura per acollir tanta gent. Això sí, els 40 o 50 que venen els tractem molt bé, els fem sentir integrats, i després són els nostres millors embaixadors.

     

    Perquè la gent ho tingui clar: podem veure grans pel·lícules?

    Per aquí han passat pel·lícules i cineastes que després han guanyat grans premis i han parlat molt bé de nosaltres, i això ens dóna molt prestigi. Som un festival de festivals. Pots trobar films que han guanyat l’Oscar o el Goya, que han estat nominats al Sundance, a Canes, als Gaudí… A part, i tot i que exigim uns mínims tècnics i artístics, enfoquem el programa molt de cara al públic, que als espectadors els hi agradi el que veuen, per això aquest any tenim moltes pel·lícules que han rebut el premi del públic a festivals importants. No volem defraudar les 15.000 persones que vénen. En aquest sentit, deixarem que ells triïn molts premis del Filmets, perquè ens interessa molt la seva opinió.  

     

    S’acostuma a dir que la propera edició es comença a preparar un dia després d’acabar la d’enguany.

    És pedant dir-ho, però ja tenim pel·lícules per al 2015, perquè fins a aquesta setmana ens han enviat produccions molt bones, i les hem de deixar per a l’any vinent. Ja sonen coses per a la propera edició. Un cop acabem, retornem tot el material als seus autors i tornem-hi. Hi ha festivals de curts tot l’any, i hem d’estar molt pendents per mantenir la qualitat.

     

    Ho deixeu tot pel Filmets, com diu el lema d’enguany?

    Ho hem deixat tot per Filmets moltes vegades. Les nostres parelles saben que vivim amb el festival, i ens sentim orgullosos d’això. Nosaltres vivim Filmets tots els dies de l’any; l’equip sempre està pensant en tot plegat, en com fer un bon programa i una bona edició, i fins que no acaba el festival i no veus si els espectadors aplaudeixen, ploren, riuen…no saps si has obtingut l’objectiu.

     

    Hi ha algun truc per sobreviure 40 anys?

    La il·lusió de la gent que hi ha al darrera, sobretot la gent jove. Se’ns incorporen moltes persones de Badalona, però també de fora. És un esdeveniment cultural a on agrada estar. Hi ha molt bon rotllo dins l’equip del festival, i això és molt important.

     

    Com neix el Filmets?

    Va engegar de mans d’una secció de cinema amateur del Museu de Badalona que es va fundar al 68. A principis dels 80’, quan les seccions es van dissoldre, es va formar una entitat sense ànim de lucre que es deia Cineístes Independents de Badalona que se’n va encarregar. A partir d’aquí, vam anar sobrevivint fins que al 2000 vam començar a preparar amb Badalona Comunicació l’edició del 2001, a la que li vam posar el nom del programa de la televisió local que passava les pelis del festival per guanyar força: Filmets. Era una retroalimentació.

     

    El festival ha perillat algun cop?

    Els orígens van ser molt difícils. El format i la tècnica era molt més complicada que ara, amb la tecnologia digital. A nivell logístic i de pressupost ens va costar molt arribar a la 25° edició, vàrem fer un gran esforç. Després va anar cap avall i es va deixar de fer alguns anys, però gràcies a l’Ajuntament i a Badalona Comunicació, a partir de 2001, es va poder dotar el festival d’una infraestructura que hi treballés durant pràcticament 365 dies anuals, que és el què, al cap i a la fi, assegura un cert nivell de qualitat. A partir de 2001, hem anat in crescendo.

     

    Podeu escollir un moment bo i un de dolent de tots aquest anys?

    Tots els festivals són especials. Les coses dolentes són els nervis, problemes tècnics i petits errors que de vegades només veus tu. La major felicitat és quan la gent aplaudeix en les pel·lícules. Satisfaccions hi han moltes. Acabem molt esgotats però totalment satisfets.

     

    Quantes edicions porteu ja al capdavant del festival?

    Jo (Agustí) faig 38 edicions. A la primer tenia 15 anys, em vaig incorporar com a ajudant. Jo (Esther) 14 o 15, però ja abans hi participava com a espectadora, col·laborant en alguna cosa. El dia que ens vàrem inventar el nom va ser una improvisació total. Ens va sortir de sobte i ens va agradar. A més, ara la gent utilitza la paraula ‘Filmet’ per referir-se a un curt.

     

    A què aspira Filmets?

    Hem d’aspirar a molt més, portar més cineastes i poder acollir-los. De vegades ha vingut gent de l’altra punta del món sense avisar i els hem acollit a casa perquè els hotels estaven plens. D’altra banda, mantenir i incrementar la qualitat del programa i anar millorant coses poc a poc. En el sentit de la notorietat i el prestigi, volem portar grans figures, quelcom que ens falta. Hi ha festivals que porten una primera figura i la programació és pobre. Nosaltres hem anat a l’inrevés. Ara, però, gràcies al reconeixement internacional, ho tenim més fàcil. Aquest any hi ha actors o actrius de renom, com la Melanie Griffith, que volien venir i no poden perquè estan rodant. Hi ha països que ens demanen ser el país convidat. Tot això t’omple d’orgull.

     

    Quantes persones formen l’equip del Filmets?

    Durant l’operativa d’aquests dies, directament o indirecta, pot ser unes 30-50 persones. L’equip permanent som uns 20. Tots sabem el què hem de fer i ens ajudem. Aquesta motivació, a més, et permet delegar responsabilitats en nois i noies molt joves, perquè s’hi deixen la pell. Som molt pocs fent les coses, però deixem el 100%. Cuidem tots els detalls.

     

    Tot i així, hi ha molta més gent implicada…

    No hi ha ningú a qui ni li haguem d’agrair la seva col·laboració. A tothom que fa possible el Filmets, des dels inicis fins ara: Institucions, patrocinadors, col·laboradors, Ajuntament, mitjans de comunicació com vosaltres… anem tots plegats, com una gran família que fa d’això un gran esdeveniment del que esperem que tothom gaudeixi i, quan acabem, dir-nos “Què, fem un altre?”.