I després de la Penya què?

    0
    77
    15032045_1179989218714924_1552539711182498476_n.jpg

    18/11/2016 – Parlem amb dos jugadors que han passat per les categories formatives del club, Agustí Sans i Gerard Gomila, per entendre què experimenten els joves del planter un cop marxen a competir en altres lligues.

     

    Per a qualsevol nen amant del bàsquet, que una institució com el Divina Seguros Joventut et vingui a buscar suposa un privilegi; inclús un somni. La llarga trajectòria executada pel club verd-i-negre en la formació i en l’aposta pels joves ha dotat l’entitat d’un caràcter especial.

     

    Jugar a Badalona significa tenir l’oportunitat de competir amb companys del màxim nivell i, si tot va bé, saltar cap a la Lliga Endesa amb el trampolí que et proporciona el club. En moltes ocasions, però, hi ha jugadors joves que acaben marxant de la Penya sense acabar de complir el seu desig de consolidar-se en l’ACB. Inclús hi ha casos on el debut amb el primer equip no es produeix mai, malgrat venir d’una trajectòria formativa brillant.

     

    Per entendre les vivències i sensacions que experimenten els jugadors del planter verd-i-negre al llarg de la seva trajectòria de base i què els passa pel cap un cop han de marxar hem volgut recollir els testimonis de dos joves que van dur moltes alegries al Divina Seguros Joventut. Integrants de la formidable generació del 95’, Agustí Sans i Gerard Gomila juguen ara a Lleida i Alemanya, després de guanyar-ho tot amb les categories de formació i passar pel Prat.

     

    Deixar de ser el protegit

     

    Aquesta temporada, després de set cursos creixent al Divina Seguros i a l’equip vinculat, Agustí Sans (1995) deixaria de formar part de la disciplina verd-i-negra. El base menorquí va arribar a debutar a l’ACB el 2013, fent un brillant partit contra el FC Barcelona. Ara, amb 21 anys, l’Agustí ha iniciat una nova aventura a l’Actel Força Lleida de la LEB Or.

     

    Què recorda de quan va arribar a Badalona? Ho explica així: “A mi em va costar més deixar la família i els amics que acostumar-me al tipus de bàsquet que es feia al club. A Menorca ja intentava jugar amb categories de més edat perquè em costés més. Jo era cadet de primer any i a la Penya em van posar directament amb els de segon”.

     

    Segons Sans, quan un jugador aterra a l’entitat hi troba “un lloc on es confia amb els joves”. L’ambient que envolta el dia a dia del club “és la passió pel bàsquet”. “Tinguis l’edat que tinguis, els entrenadors es posen a la teva disposició per entrenar. Des del principi veus que les oportunitats et poden arribar”, valorava el menorquí.

     

    Parlant ja des de fora de la dinàmica formativa i competitiva del Divina Seguros, l’Agustí arriba a la conclusió que els joves “es poden creure que arribar a dalt de tot és una cosa natural”. “Però no ho és”, advertia el jugador balear. “El perill pels més petits és creure’s que has de jugar a l’ACB perquè altres jugadors del club ho han aconseguit. Tot el camí que s’ha de seguir no és gens fàcil. Com tu hi ha mil persones que volen el mateix”, reflexionava en la conversa mantinguda amb aquest diari.  

     

    Per evitar la relaxació i l’autocomplaença, als joves els cal molta exigència. “Penso que és molt important poder tenir entrenadors com en Paco Redondo i en Carles Duran. Entrenadors que et diguin les veritats a la cara. ‘Si no canvies el xip, no jugaràs’, ens deien”, recordava Sans.

     

    Un cop a la LEB, “sembla que el pas que et falti per arribar a l’ACB sigui el més curt, però segurament és el més difícil”, ja que “hi ha un punt de maduresa i de físic que diferencia bastant les dues competicions”.

     

    A Lleida, Sans se sent afortunat per haver topat amb una filosofia “semblant a la que hi havia a Badalona”, on “tot neix des de la defensa, s’ha de córrer i t’has de jugar tirs clars”. Ara bé, el base reconeix que sortir de la zona de confort construïda a la Penya durant tantes temporades no és senzill.

     

    “Aquí ja no importa si vens del planter o no. Si no jugues a bon nivell i ets el jove, doncs mala sort. Suposo que aquesta situació m’ajudarà a madurar. Si m’adapto al canvi, crec que seré millor jugador”, analitzava Sans.

     

    “Ara ja no toca ser el protegit de l’afició. Ho has de fer bé i l’equip ha de guanyar. No és suficient amb competir i evolucionar. Aquí tothom vol el mateix: guanyar partits”, afegia tot seguit per completar el seu relat.

     

    Traspassar fronteres

     

    El cas de Gerard Gomila es diferencia amb el d’Agustí Sans per dues qüestions clarament identificables: Gomila no va arribar a debutar al primer equip, però sí que ha aconseguit consolidar-se en un país que està creixent en termes de bàsquet. Parlo d’Alemanya.

     

    Des de fa dues temporades, l’aler format a Badalona juga a l’Oettinger Rockets de Gotha, actual setè classificat de la segona divisió del país (5/5). Tenir passaport alemany va suposar per Gomila un avantatge per marxar i provar sort en un altre món basquetbolístic. L’exterior juga 25 minuts de mitjana (líder en minuts del seu equip) i ens atén des de Gotha per parlar de com viu un jugador jove el fet de veure ‘tallat’ el seu progres al Divina Seguros Joventut.

     

    “La Penya fa que des de ben petit et comenci a agradar el bàsquet. Quan vas avançant categories ja veus que ser allà dins és molt difícil i ho valores. El club t’apreta perquè volen formar un bon jugador de cara al primer equip i a una possible venda. Tu penses que pots arribar a ser professional. Si no passes el nivell, acabes fora”, assegurava Gomila.

     

    Segons la seva pròpia experiència, “passar de la LEB a l’ACB és el pas més complicat”, en part perquè els clubs ho fan difícil. “La pregunta és: podria Albert Sàbat haver fet la temporada que està fent ara amb 26 anys? Segurament”, apuntava l’aler en la conversa mantinguda amb aquest diari.

     

    Tornant a l’univers del planter verd-i-negre, en Gerard té molt clares quines són les regles del joc. “A la Penya et cuiden molt bé, sobretot sempre que vegin que pots ser un bon jugador. A vegades la situació pot ser cruel, perquè quan ja no pots donar allò que ells esperen, et poden arribar a deixar de banda. Sent tan petit, entendre això és una mica complicat”, reconeixia.

     

    L’aler valora molt positivament el seu pas pel Divina Seguros, ja que aquesta etapa de competència extrema dins d’una generació formidable el va fer fort mentalment. “Jo mai he estat un jugador per ser una aposta clara. Sempre he anat fent. Crec que he après molt a la Penya i li he donat molt al club. Tampoc esperaven fer-se d’or amb mi. L’aposta era Abalde i el temps ho ha posat tot a lloc”, valorava.

     

    Ara, establert a Gotha des de la temporada passada, Gomila pronostica que molts altres jugadors espanyols començaran a fer les maletes cap a les lligues alemanyes. No tant pel nivell, que pot ser més alt a Espanya, sinó per la seguretat i les condicions que poden oferir els clubs.

     

    “Sens dubte, les condicions són molt millors que a la LEB Or. Aquí el bàsquet és un esport relativament nou, però a nivell de màrqueting i de patrocinadors estan a un nivell superior. Cada pre partit i post partit és un xou. La gent ve al pavelló, sopa, està amb l’equip. Ho saben moure bé”, comentava Gomila des d’Alemanya. L’aler espera poder lluitar amb el seu equip per disputar el play-off d’ascens a la BBL.