La guerrera Brenda

    0
    DSC_0738.JPG

    20/07/2016 – Després de sis mesos recuperant-se d’una greu lesió, la badalonina Brenda Pérez torna a somriure: ha fitxat per l’Espanyol, club on va fer el salt a l’elit.

     

    “Treballa intensament en silenci. Que l’èxit sigui el teu soroll”. Aquesta frase pronunciada pel cantant nord-americà Frank Ocean s’ajusta a la perfecció amb la llarga ruta d’esforç, paciència i fortalesa mental que ha hagut de recórrer Brenda Pérez (1993).

     

    La futbolista de Badalona tornarà a jugar aquesta temporada al RCD Espanyol, club que la va veure debutar a la Superlliga ara fa uns anys. L’anunci del seu fitxatge pel club blanc-i-blau l’ha inundat de felicitat i ha servit per ‘oblidar’ part del calvari que ha viscut al llarg dels darrers mesos. Tot va començar amb una bona oportunitat professional.

     

    Marxar de casa

     

    Després d’explotar al Sant Gabriel i d’un breu pas pel València, Brenda faria el salt a un dels grans de la Primera Divisió Femenina, signant per l’Atlético de Madrid (2014-2015).

     

    Amb només 21 anys, a la badalonina li arribava l’hora de marxar de casa; d’abandonar la seva zona de confort per provar sort a la capital. A banda de jugar a futbol, a Madrid Brenda Pérez començaria a cursar els seus estudis de Periodisme a la Universitat Francisco de Vitoria, centre referent dins del sector de la comunicació.

     

    Pertànyer a un Atléti aspirant a tot i estudiar Periodisme en un mateix any. ‘Quin somni’, podia pensar qualsevol jove jugadora espanyola veient l’exemple de Brenda Pérez.

     

    “Marxar a Madrid va suposar un gran repte per mi. Havia de deixar casa meva, la família i anar a una ciutat nova per seguir jugant i començar la universitat. La veritat és que a nivell personal m’ha encantat poder viure tot això. M’ha fet créixer molt”, declarava la nostra protagonista en la trobada concertada amb aquest diari al parc Nelson Mandela de Badalona.

     

    En vida, el líder polític sud-africà va realitzar llargues reflexions sobre la gestió de la por i la valentia, sensació i actitud que han acompanyat Brenda Pérez al llarg dels darrers temps.

     

    “L’etapa a l’Atlético no va ser com jo m’esperava. Malgrat no jugar gaire, vaig aprendre moltes coses. Sobretot a fer equip des d’una banqueta. No és gens fàcil”, relatava la jugadora sorgida del Seagull i de l’Espanyol.

     

    Brenda només va passar un any al Cerro de l’Espino i, decidida a no deixar Madrid per tal de seguir estudiant, va haver de buscar noves opcions per continuar a Primera. El Rayo Vallecano la volia fitxar, però la manca de recursos del conjunt de Vallecas va impedir que l’operació es concretés. Finalment, Pérez hauria de fer un pas enrere i signar pel Canillas, club de Segona.

     

    “Em van prometre moltes coses que després no es van donar. Amb les companyes i l’entrenador vaig estar-hi molt bé. Necessitava tornar a divertir-me jugant a futbol, però no es van complir algunes de les condicions que em va plantejar el club”, lamentava la jugadora de Badalona.

     

    Defensant els interessos del Canillas, a Brenda Pérez li arribaria l’oportunitat d’enfrontar-se al filial de l’Atlético (febrer de 2016). La futbolista esperava aquell partit amb moltes ganes, però no s’imaginava el fatídic desenllaç que tindria el matx jugat al Cerro. En una pilota dividida, la Brenda patiria un cop que li ocasionaria una greu lesió al genoll: un esquinç de tercer grau del lligament lateral intern.

     

    “És una lesió bastant complicada, perquè aquest lligament no s’opera. S’ha de regenerar sol”, advertia la futbolista de l’Espanyol. Aquella inoportuna jugada l’apartaria del verd per un temps indefinit, tot i que els exàmens mèdics inicials apuntarien cap a un problema menor. “En dues setmanes estaràs bé. Tens un esquinç de primer grau”, li van comentar a la Quirón de Madrid. Brenda, però, sabia que alguna cosa no rutllava.

     

    “Jo pensava que hi havia alguna cosa que s’escapava. Estava segura que m’havia fet mal de debò”, revelava la nostra protagonista. Finalment, després de recórrer al servei mèdic de la mutualitat de futbolistes de Madrid, el diagnòstic correcte acabaria arribant.

     

    “No moguis el genoll. Tens el lligament penjant d’un fil i molt dèbil”, li van comunicar a Brenda Pérez. Després d’aquelles paraules, la jugadora badalonina es passaria dos mesos sense poder posar el peu a terra.

     

    La universitat, el futbol i la seva feina quedarien en un segon o tercer pla, ja que la seva nova rutina es convertiria en una espècie de presó confortable: seure al sofà de casa. Paral·lelament, el Canillas va optar per deixar de complir amb els pagaments acordats a principis de temporada.

     

    “L’únic que feia era anar a rehabilitació i al metge. El dolor que sentia fent cada exercici era inhumà”, recordava la Brenda. Amb el pas de les setmanes, i gràcies a seguir una rutina d’entrenaments molt estricta, la jugadora badalonina començaria a poder córrer, tot i que les molèsties no l’acabaven d’abandonar.

     

    Llavors arribarien les primeres infiltracions, en aquest cas de corticoides i per buscar un enduriment del lligament afectat. L’estat físic de Brenda Pérez milloraria, però a l’hora d’introduir la pilota en el procés de recuperació les males sensacions tornarien a entrar a escena.

     

    En un intent per quasi desesperat per intentar arribar a la pretemporada en les millors condicions possibles, Pérez trucaria a la porta de Luís Noya, director del centre Noya Fitness de Badalona. Allà, la futbolista blanc-i-blava hi trobaria l’últim impuls necessari per completar la seva tornada als terrenys de joc.

     

    “Em van posar en contacte amb el doctor Bofa, que actualment treballa amb el Manchester City, i vaig començar a fer un tractament amb factors de creixement. En un mes podia fer la recuperació de cinc mesos i acabar de regenerar el lligament per jugar a futbol de primer nivell”, exposava Brenda Pérez.

     

    L’aposta per unes noves infiltracions tornarien a deixar la badalonina amb la cama parcialment immobilitzada, tot i que ella continuaria anant al gimnàs “per sentir-se útil”. Ara, i un cop superats sis llargs mesos d’agonia i maldecaps, Pérez veu com l’alta mèdica s’acosta.

     

    Lliçons de vida

     

    Qui l’ha vist jugar, sap que la Brenda és una futbolista que necessita estar en contacte amb l’esfèrica. D’un perfil purament tècnic, la badalonina ha hagut d’aprendre a viure durant un temps sense la seva millor aliada en un camp: la pilota. 

     

    “Mai he estat tant de temps sense tocar-la. No m’hi he obsessionat, però en tinc moltes ganes”, assegurava la jove jugadora de l’Espanyol. Sens dubte, la lesió que ha patit l’ha fet créixer en tots els sentits i enfortir un caràcter que ja era ‘guerrer’.

     

    “La lesió m’ha servit per conèixer millor com sóc. No he pensat mai que hauria de deixar de jugar, però sí que he hagut de lluitar contra molts moments de frustració”, afirmava en primera instància. “Ara no tinc por a tornar. Respecte sí. De tota manera crec que quan comenci a tenir contacte amb la pilota ja no pensaré en res negatiu”, afegia a continuació.

     

    On tot va començar

     

    Trencada la seva relació amb el Canillas, Brenda Pérez desitjava reaparèixer en un equip de Primera després de tants mesos apartada del verd. Un cop assumit que caldria deixar Madrid per optar a un club de primer nivell, la futbolista va rebre una interessant proposta del ‘seu’ equip: el RCD Espanyol.

     

    “Quan l’Espanyol va saber que estava disposada a moure’m de Madrid es va posar en contacte amb el meu representant. En només una setmana ja els vaig donar el sí”, declarava Brenda Pérez.

     

    L’extrem “necessitava una mica de calma per deixar enrere tot el tema de la lesió” i va optar per declinar “alguna proposta superior econòmicament” per pujar a la nau del projecte blanc-i-blau. “Per mi, l’Espanyol és casa meva. Vull estar envoltada per la família i per un club que estimo després d’una temporada dura. Els diners no són el més important. Ara vull sentir-me bé i tenir il·lusió”, reconeixia l’atacant.

     

    Fitxant les bessones Garrote, les germanes del Estal i a Cristina Budet, entre d’altres, el RCD Espanyol vol que la revolució que viurà el primer equip masculí amb l’arribada de Chen també es visqui al femení. La Brenda té clares quines són les seves intencions. “Jo he fitxat per jugar la Copa de la Reina. Mai aniria a un club que només aspiri a la permanència”, sentenciava.

     

    Mediàtica

     

    Abans de caure lesionada, a Brenda Pérez li arribaria l’oportunitat de representar tot el futbol femení espanyol en un programa de televisió de màxima audiència. La producció de El Hormiguero (Atresmedia) seleccionaria la badalonina per un experiment que es convertiria en viral (el vídeo té més d’un milió i mig de visites a YouTube).

     

    Brenda s’infiltraria en un partit de futbol masculí disfressada, caracteritzada i maquillada com un noi i presentant-se com a Dani Pérez. Les càmeres de El Hormiguero, ocultes per diferents punts de la instal·lació esportiva, enregistrarien l’exhibició de tècnica, túnels i conduccions d’una Brenda que anotaria un gol de falta espectacular per tancar la seva actuació.

     

    Abans de marcar, però, la jugadora badalonina es desfaria de tot el maquillatge i descobriria la seva identitat. Per presentar l’experiment al món, Pérez seria convidada per Pablo Motos al plató i compartiria un divertit programa al costat de Joaquín, futbolista del Betis. Sens dubte, tota una experiència que reforça i reivindica el bon nivell del futbol femení nacional.