A poques hores que el veïnat afectat per la tragèdia de l’esfondrament de l’edifici de Canigó, 9 prengui la paraula en el ple municipal de l’abril per demanar suport de l’Ajuntament per poder avançar en la rehabitació de bona part del Raval, aquest Diari ha tingut accés a l’informe emès des de la Sindicatura de Greuges sobre la intervenció de les diferents administracions en el cas. A grans trets, aquesta institució resol que l’Ajuntament de Badalona ha actuat bé; tot i que fa algunes consideracions finals en la línia d’aconseguir implicar l’Ajuntament en destinar recursos per a la rehabilitació i per vetllar perquè es facin les revisions del parc d’habitatges amb més de 45 que hi ha a la ciutat. La Sindicatura ha estat des del primer moment, el febrer de 2024, fent seguiment del cas, primer a per iniciativa pròpia i després, perquè alguns veïns van compartir la seva impossibiliat de fer front a les despeses de la rehabilitació, que pot anar de 30.000 a 50.000 euros per família.
Una de les parts més clares del document apunta a motius interns de les comunitats la impossibilitat que l’Institut Català de Finances (ICF) s’hi pugui implicar, de la mà de l’Ajuntament de Badalona. El problema és que en la majoria d’edificis no hi ha constituïdes les comunitats de propietaris perquè no disposen de divisió de propietat horitzontal i l’ICF no pot finançar persones físiques i les ajudes ha d’anar a les comunitats de propietaris com a entitats jurídiques.
Una altra conclusió de la intervenció de la Sindicatura és que són els propietaris els que han de complir els deures d’ús, conservació i manteniment i de rehabilitació de les condicions objectives d’habitabilitat dels habitatges i també responsable de sufragar les despeses que se’n derivin. En aquest repartiment de funcions, correspon als ajuntaments ordenar d’ofici les obres per conservar-los. I, aquí, aprova l’actuació municipal. Sense fer una petita estirada d’orelles en el sentit que en parcs d’habitatges tan antics com els que hi ha a Badalona, el manteniment i la rehabilitació del parc immobiliari no hagi de formar part de l’agenda pública.
A més de pautar com va actuar l’Ajuntament, també ha revisat la intervenció de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’Agència Catalana de l’Habitatge. En aquest sentit, a la Sindicatura li ha sorprés l’eficàcia ( o no) de la Inspecció Tècnica d’Habitatges donat que l’edifici que va col·lapsar l’havia passat poc abans d’esfondrar-se.
Seguint amb el paper municipal, destaca els esforços a la recerca de finançament i que el hàndicap rau en la no divisió de les comunitats. Repassa les gestions de l’Ajuntament amb l’Institut Català de Finances i el Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona i de Lleida, que van faciliar entitats financeres que oferien recursos a baix interès. També que no es poden finanár amb Fons Generation per diferents requisits. I que les gestions han continuat amb la Registradora de la Propietat número 1 de Badalona, el Col·legi d’Advocats de Barcelona i la Diputació de Barcelona. Tanmateix, afegeix que des del municipi s’ha assegurat que les comunitats que assoleixin els recursos per rehabilitar els edificis tindran bonificat al 100% el cost de la llicència i al 90%, l’impost de construccions.
600.000 euros de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.- A més de l’Ajuntament, de qui diu que va abocar recursos des del primer moment per gestionar la primera emergència i per assessorar jurídicament, va gestionar la cessió d’habitatges per a unes vint-i-persones. L’informe també recull la implicació de l’AMB amb una subvenció directa de 600.000€ destinats a la realització dels projectes i a les primeres actuacions d’urgència amb la col·locació de puntals als habitatges. Finalment, el Departament de Territori va estudiar les causes del col·lapse i de totes les finques realitzades pel mateix constructor en la mateixa època, estudi que va revelar l’estat de la situació.
Context.- El febrer de 2024 es va produir l’esfondrament d’un edifici al carrer Canigó que va suposar el desallotjament de vint comunitats properes del mateix carrer, el d’Ausiàs March i el de Llefià donat que es van identificar les mateixes patologies estructurals per defectes en la construcció que l’edifici que va col·lapsar. A resultes, es van estintolar les comunitats amb risc d’enderrocar-se. La inspecció per part dels tècnics municipals va orientar cap a la necessitat de rehabilitar els edificis, pràctica que no s’ha fet majoritàriament pels elevats costos que li suposen a unes famílies amb baixa capacitat adquisitiva, residents d’uns pisos aixecats als anys 60 quan rapidesa era més prioritària que la qualitat i no s’exercia un rigorós control per part de l’administració.
