La sentència absolutòria per a l’excalcalde de Badalona, Rubén Guijarro, i per a dos directius d’Urbanisme, encacusats per un presumpte delicte de prevaricació urbanística a la Serralada de Marina, és molt clara en el desarmament de les acusacions. Potser per això, perquè el Tribunal de l’Audiència Provincial de Barcelona ho va veure clar de seguida que la resolució s’ha avançat més d’una setmana respecte de la previsió inicial. En resum, conclou que les tres persones encausades – que s’enfrontarem a quatre anys i un dia de presó, inhabilitació i multa- ni es van coordinar per no obrir cap expedient sancionador als ocupants que havien alterat sòl protegit a la Serralada ni van deixar de realitzar les seves obligacions de fer complir la legalitat. La seva actuació, cadascú amb les competències de la seva responsabilitat, va consistir a iniciar l’expedient sancionador després de l’administratiu, progressió que s’ha valorat com a eficaç – perquè si la restauració és correcta s’apliquen bonificacions en la sanció- i van valorar, amb bon criteri, que el rang de l’alternaració en el territori protegir no era de construcció, sinó de cabanes o similars. La llei diu que si no és una construcció no cal actuar contra l’ocupant.
La Fiscalia demanada per a Rubén Guijarro, en tant que, en el moment dels fets, regidor d’Urbanisme, i per a dos alts directoris del departament de Territori, quatre anys i un dia de presó amb la inhabilització vinculada, que ha quedat en no res. La resolució de l’Audiència de Barcelona, que va ser qui els va jutjar el dia 21 de maig, ha arribat més d’una setmana abans del que en principi s’havia anunciat i ha conclòs que no hi ha cap prova que acrediti que actuessin amb coneixement de causa que cometien un acte injust amb el fet d’aplicar només sancions als propietaris dels terrenys objecte de la causa i no sobre els ocupants il·legals de les mateixes, qui de fet van ser els que havien alterat la protecció en aquests espais de la Serralada de Marina.
En el cas de la seva coordinació per prevaricar, el document nega l’acusació que l’exalcalde, el cap del Servei de Disciplina Urbanística i Sancions de l’Àrea d’Urbanisme de l’Ajuntament de Badalona i el cap de la Unitat Jurídica del Departament de Sancions d’aquell Servei de Disciplina Urbanística actuessin de manera coordinada i, sobretot, dirimeix el que es va insistir des del minut zero per part de l’advodada de la defensa dels tres encausats: que els expedients administratius i el sancionador es poden incoar de manera conjunta o separada, com va ser el cas que ens ocupa. Fins i tot, durant el judici alguns testimonis van declarar que algunes administracions decideixen no incoar cap expedient sancionador quan es comprova que l’espai està restaurat. En la sentència també es fa referència a un altre dels temes abordats en la sessió en seu judicial: si es podien qualificar de “construccions” el que es va trobar, per deixar ben car que eren barraques o casetes complementàries a l’ús d’espai de lleure en què els ocupants il·legals havien transformat l’espai protegit de la Serralada de Marina objecte dels fets.
Després de fer arribar l’experient administratiu als propietaris i als ocupants, en la majoria dles casos es va restablir totalment la situació prèvia a l’alteració i posteriorment es va iniciar l’expedient sancionador. És aquí a on es va relatar que aquesta seqüència augmenta l’eficàcia donat que la restauració permet aplicar fins al 80% de la rebaixa en la sanció. Si s’incoessin de manera conjunta, es desconeixeria la xifra final de la sanció donat que els propietaris amb coordinació amb els ocupants podien, com ha estat el cas, retirar les tanques, desfer els horts i desmuntar les barraques que mai no s’haurien d’haver situar en un espai altament protegit. Com a molt, es podria parlar d’una divergència en l’aplicació d’un ordre en la traminació dels expedients, però en cap cas vinculat amb una presumpte delicte penal, podria haver estat administratiu. I el Tribunal el considera “una divergència” possible, i fins i tot recomanable en la jurisprudència inclosa en la sala i en el document final.
Pel que fa a la prevaricació, precisament el fet que amb l’ordre corresponent des de la identificació i comunitació d’aquesta alternació per part dels Agents Rurals a l’administració local arribés fins a la taula del regidor d’urbanisbme, per signar, desmunta aquesta tesi. Prevaricar seria, dit de manera planera, que coneguent la il·legalitat no s’hagués actuat. No es prevarica perquè es va emetre informe, es va obrir expedient, es va obligar a restaurar la il·legalitat i es va resoldre el procediment amb la signatura del regidor d’Urbanisme, llavors Rubén Guijarro. No hi ha, llavors, ni arbitrarietat, ni coordinació per cometre-la, ni cap indicació ni abús de poder per part de la jerarquia per que es cometi. En qualsevol cas, Gujarro va assegurar que no havia parlat amb ningú respecte de l’apliació de criteris tècnics i el responsable del tram final sancionador va assegurar que el criteri era propi, interpretant tot un cos legal qeu va relatar i detallar durant la sessió en seu judicial del 21 de maig.
El fet presumiblement delictiu per part de Fiscalia era que en el tram final de l’actuació, en el sancionador, només s’apuntessin als propietaris de les finques rústiques i no als ocupants il·legals. Tesi també desmuntada per, com hem avançat, el concepte de “construcció” previs en l’article 2.2. de la Llei de l’ordenació de l’edificicació. Tal com es va reforçar per diferents testimonis, com els Agents Rurals i personal d’urbanisme que es va desplaçar a les parcel·les d’acord els diferents procediments administratius ” els elements que es trobaven a les finques no tenien naturalesa de construcció. Cap de la propietat sancionada va recòrrer en cap cas i tots els espais estan resturants.
El que que aquests casos arribin a ser jujtats i a més amb demandes de quatre anys de presó ha estat motiu de crítica per part del Tribunal. La sensació va ser molt semblant després del judici del cas conegut de les antenes, en el que les demandes penals van quedar en un no-res, ni tan sols sancions administratives o la recomanació de disposar d’un procediment intern més clar per guiar qui de quina administració ha de fer el seguiment de la instal·lació d’una antena de telefonia mòbil.
