L’esmorzar d’aquest dilluns, 26 de maig, ha estat diferent per a un grup de periodistes que cobrim l’actualitat de Badalona perquè ho hem fet a cegues, observats i molt condicionats respecte del que faríem i menjaríem habitualment sense el hàndicap d’haver-lo fet amb un antifaç. L’àpat diferent l’hem fet a la tercera planta de la seu de l’Once a Badalona Sara Muñoz, del diari el Punt; David Àngela, de Catalunya Ràdio: Gerardo Santos, d’El Periódico de Catalunya; Raquel Moreno, de Badalona Comunicació, amb la seva companya d’equip Mar Martínez, i Eva M. Gómez, redactora del Diari de Badalona. Convidar comunicadors és una estratègia que ha perseguit, crec que amb èxit, generar-nos empatia per incorporar en les nostres missatges diaris la reivindicació de la inclusió de tothom a qui té les responsabilitats orgàniques.
Acostumats a ser-hi a l’altra banda de la càmera i sempre com a públic, la primera impressió, compartida per tots els periodistes en una tertúlia posterior a l’experiència, és la sensació de vulnerabilitat, de no actuar com sempre i d’extrema dificultat per memoritzar a on hi havia tots els elements. Amb dificultat per tallar fuet, per abocar suc al got o per posar oli al pa amb una gran incertesa per no emportar-te un dit o vessar-lo tot fora. I això que, com comentava el grup expert que ens ha observat, èrem cecs i cegues de fireta. Donat que no ens hem posat l’antifaç fins que no èrem entaulats i hem tingut avatatge respecte de la vida real que hem vist a on parava la tassa, la cullera, el sucre, el got… Però tot ha anat a fosc i, endevina!
La prova definitiva per reconòreixer alhora la seva valentia i exposició quanes mouen pels carrers ha estat en el moment què ens han indicat que el menú incloïa cafè, sí o sí, i que la màquina estava a unes passes. Ai mare! Amb la companyia d’algú, ens hem desplaçat a fer-nos el cafè a una màquina de càpsules. En aquest procedir, tenir algú sobre qui posar la mà a la seva espatlla ha estat clau. L’acompanyament i la confiança, el guiatge per caminar cap a la cafetera i sobretot per posar límits físics a l’immens espai en el que penses que hi ets si no topes amb ningú.
L’experiència també ha incrementat molt el fet de tocar-nos amb els companys d’àpat. Per saber que hi havia algú més, per passar-los correctament l’oli i el suc. Hem tocat més que habitualment. També hem mirat més. Ens giràvem quan algú xerrava. La foscor també ens ha fet concentrar-nos. La vista aporta molta informació i també entreté, despista, gasta energia que t’impedeix concentrar-te. A fosques, les mans i els dits són els teus ulls i has de prendre consciència de cap a on van. En el meu cas, que xerro movent molt les mans, la ceguesa m’ha situat en un moment d’introsprecció molt gran. De quietud. De no menjar més per no liar-la. D’escoltar molt més els sorolls de les culleres, de les cadires, d’on deixaven les coses.
La consciència de com ajudar
El suport que ha comportat disposar d’un braç o d’una espatlla amiga quan t’has d’adreçar, sense conèixer l’espai, cap a la màquina de cafè, i que també hem tingut en el retorn a la cadira ens ha posicionat respecte què fer quan al carrer trobes una persona cega. Tot partint d’una ignorància respecte de com reaccionarà, de vegades no fem res. Aquesta inacció és molt negativa. O ho fem malament, de lluny, a crits. Així que quan ens trobem aquestes persones tan valentes pel carrer, al metro, al bus, ens hem d’oferir, i elles ja ens diran si els cal un suport o en aquell moment poden funcionar de manera totalment independent.
Suport de professionals de l’Once
Aconseguir aquesta independència és la feina de la Glòria Galindo, tècnica de rehabilitació de l’Once, que ens ho posat molt fàcil aquest matí. Ella treballa amb les persones afiliades per donar-les la màxima autonomia en el seu dia a dia, i en totes les circumstàncies que calgui. No és qui primer ofereix suport a un nouvingut a aquesta organització. El primer pas perquè ella pugui actuar d’una manera eficaç és que la persona que sobtadament ha perdut la vista vulgui ensortin-se’n. Qui primer les até és l’equip de psicologia especialitzada de l’Once. Superat el procés de dol per la pèrdua de la vista, Galindo ha compartit que en un període de dos o tres anys es pot tornar a fer el teu dia a dia, a tenir cura dels teus infants i a moure’s per la ciutat. Una ciutat, comparteix, poc amable per aquest col·lectiu.
No quedar-se enrere en el món de les noves tecnologies és també un repte a entomar. Per assolir-lo, l’Once té professionals com la Vanesa González, cega de neixement, i instructora en tiflotecnologia. És a dir, instrueix les persones cegues o amb poc grau de visió a fer servir tecnologies adaptades per escurçar la bretxa digital i aconseguir que el col·lectiu de persones cegues estigui equiparat a la resta de població en aquestes habilitats. Els disposicitus mòbils convencionals ja porten incorporats funcionaments inclusius que els permeten operar per veu. Però també, i sobretot, hi ha aplicacions específiques. Com per exemple, fer servir la càmera per llegir en veu alta documentació impresa com ara, en el cas d’aquest matí a l’esmorzar, discernir si el que teníem a les mans era un brick de suc de pinya o de taronja, o de llet… Hi ha tecnologia però no totes les corporacions ni tampoc les administracions estan aplicant la LLei 11/2023, que persegueix fer accessible a aquest i a altres col·lectius productes i serveis.
Una setmana plena d’activitats arreu de Catalunya
L’activitat d’aquest matí feta a Badalona forma part de la Setmana del Grup Social Once a Catalunya i s’està desenvolupant amb accions arreu del territori, protagonitzades per personatges de la cultura i de la política, prioritàriament. La Setmana acabarà dissabte, 31 de maig, amb una jornada de lleure a Port Aventura i fins a aquell dia s’hauran realitzat activitats als divuit centres i agències que l’ONCE té a Catalunya. Totes les activitats han estat dissenyades per sensibilitzar la ciutadania donant-li l’opció de posar-se en la pell d’una persona cega, sigui practicant esport, intentant fer servir les tecnologies digitals o desenvolupant un acte quotidià tan, a priori, senzill, com l’esmorzar.
Eduardo González, director de l’Agència de l’Once de Badalona, ens ho resumia al final, aquesta idea d’haver-nos volgut fer enfrontar a “una acció que és molt fàcil però que t’hi has de trobar i adaptar”. En el seu cas, va patir la pèrdua greu de visió als 42 anys i va ser-hi sis mesos a casa sense moure`s. Ara, ja està totalment rehabilitat i insertat. A la feina, a la ciutat, a la vida. Sense que no desdramatitzem la gravetat de perdre un sentit tan important. Si et passa, és una mala jugada – allà ho hem expressat amb una paraula que no podem reproduir, ja ens entenem-; però hi ha recursos per continuar amb una vida plena. En la mobilitat diària, per a aquest col·lectiu és molt important que hi hagi segregació entre l’espai per als vianants i per als vehicles i en projectes com la pacificació des espais, com ara el de Francesc Layret, apunten que seria molt important implementar el model de calçada a un nivell aprovada per l’Onc. Els patinets i les bicicletes que envaeixen les voreres són una gran amenaça, així com qualsevol comportament incívic que obstaculitzi les voreres. “I ara hem aconseguit que les marques de vehicles incorporin una mica de so als vehicles elèctrics”, matissa Eduardo González. Pel que fa a sistemes tan coneguts i universals com l’alarma sonora dels semàfors, a Badalona només funciona en una única senyal lluminosa d’entre els centenars d’unitats que hi ha a la ciutat. La majoria de públic ha lamentat la relaxació respecte de fer acomplir comportaments bàsics com sancionar qui essent vehicle es comporta com a vianant, amenaçant la seguretat de tothom però especialment la de les persones amb visió severament reduïda o ceguetat.
Una seu territorial que atèn a 550 persones afiliades
La seu del Barcelonès Nord és al barri del Progrés a Badalona i és punt de referència de cinc municipis -Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Montgat i Tiana- amb unes 550 persones afiliades. Algunes, la que en porten molt de temps, recorden que la principal i gairebé única activitat era aprendre el llenguatge del braille, que celebra el seu 200 aniversari. El braille és un sistema de lectoescriptura molt important per a milions de persones cegues a tot el món i que enguany celebra el seu bicentenari. Un sistema que va marcar una gran diferència per al dia a dia de les persones cegues i va suposar una revolució en el seu accés a la cultura, a l’educació i a la vida diària en general i que en dos segles ha estat capaç d’evolucionar des del punxó per a marcar els punts a la més moderna tecnologia. Ara, a la seu hi ha molta oferta, des de balls de salons, a una biblioteca, el suport d’una treballadora social, excursions, viatges i sobretot, comptar amb experiències d’algú igual. En l’àmbit d’influència de l’Oficina de Badalona hi ha tres persones amb ceguera total. Una de les quals avui ens ha il·lustrat molt amb una serenor i maduresa davant la vida a imitar.
