You did it!

    0
    37
    Captura de pantalla 2016-11-09 a la(s) 15.47.03.png

    09/11/2016 – Contactem amb diversos dels integrants del Corre BDN que van viatjar als Estats Units per participar en una de les proves de llarga distància més populars del planeta: la marató de Nova York.

     

    Com ja es va relatar en un reportatge anterior, diversos corredors badalonins de llarga distància integrats dins la disciplina del Corre BDN van viatjar fa dies als Estats Units per participar en una aventura comuna: la marató de Nova York. Per diferents motius, en Marc Gratacós, la Sílvia Caminero, en Xavi Giró i la Roser Garcia afrontaven la disputa de la prova amb ganes.

     

    El Diari de Badalona ha pogut parlar amb tots ells, un cop completats els 42 quilòmetres de ruta que van motivar a més de 50.000 atletes a omplir els carrers de la ciutat més mediàtica del món.

     

    Superar l’adversitat

     

    Feia cinc anys que la Sílvia Caminero no participava en una marató. En el passat, aquesta badalonina dedicada al món de la fisioteràpia havia completat en quatre ocasions la prova que se celebra a Barcelona i també havia ‘volat’ a Berlín per córrer per la capital alemanya.

     

    En aquesta ocasió, però, la Sílvia va viatjar a Nova York acompanyada de la seva parella i un grup d’amics amb la missió de complir una autopromesa. “Fa una mica més d’un any em van diagnosticar un càncer de mama. Vaig acabar els tractaments de quimioteràpia i radioteràpia a finals d’octubre. Feia un any justet i per això vaig decidir participar en la prova”, revelava la corredora del Corre BDN.

     

    Caminero creuaria la meta a NY amb un temps de 5:13.11 i amb la satisfacció d’haver superat els seus límits. “Com que mai saps què et passarà demà, vaig tenir clar que havia de complir allò que sempre havia volgut. Tots els corredors de llarga distància considerem la marató de Nova York com la prova per excel·lència”, destacava la nostra primera protagonista.

     

    Com és lògic, a la Sílvia li costaria mantenir un bon ritme d’entrenament a causa de la malaltia, però la força de voluntat l’ajudaria a culminar un recorregut “molt exigent”. Muscularment vaig patir bastant, però vaig poder córrer durant tota la cursa. Caminar, només als avituallaments”, celebrava.

     

    Mentre creuava tots els barris de Nova York, a la badalonina li passaven “moltes coses pel cap”, però hi havia un pensament que sempre l’acompanyava. “Penses que, si has superat tot el tractament d’un càncer, has d’acabar la marató per nassos”, afirmava amb rotunditat.

     

    A banda de l’experiència personal, el millor que la Sílvia Caminero s’ha endut cap a Badalona és el contacte amb la població americana. “Ahir estava pujant al Rockefeller i els vigilants encara em preguntaven quina marca havia fet. Els dies següents a la cursa et mous per la ciutat amb la medalla penjada i tothom et felicita pel carrer. Durant la prova, l’animació és espectacular”, deia per acabar.

     

    L’entrenament mana

     

    El cas d’en Xavi Giró era força diferent del de la Sílvia. Ell prenia la sortida de Nova York per tercera vegada i en aquesta ocasió no va poder assolir l’objectiu de rebaixar les tres hores. “La meva millor marca allà va ser fa dos anys, amb 2:56 hores. Aquest any vaig acabar la marató amb un 3:08.52”, relatava al Diari de Badalona.

     

    Com a mínim, el corredor del Corre BDN obtindria la mínima per la marató de Boston i podria reafirmar una de les seves grans teories. “Un dels aspectes que m’agrada més de córrer marató és que els resultats estan molt relacionats amb l'entrenament que hagis fet. Jo vaig estar lesionat fins a finals de setembre i, en comptes de fer un pla de quatre mesos, en vaig seguir un d’un mes i mig”, apuntava en Xavi.

     

    Giró viuria un petit moment de crisi a partir del quilòmetre 30, quan va notar “que el ritme que portava no el podria seguir fins al final”. “Ens quedaven per davant les pujades de dos punts i l’última rampa prèvia al Central Park. Per això vaig decidir afluixar”, reconeixia.

     

    Com a participant de la marató de Nova York, en Xavi va poder copsar diferents detalls del procés electoral que ha marcat la societat nord-americana al llarg dels darrers dies. Un detall curiós que el corredor va memoritzar: cartells de Donald Trump amb la frase: “If Trump can run, so can you (Si en Trump pot córrer, tu també)”.

     

    Segons Giró, el fet de comptar amb quatre maratonians del Corre BDN a Nova York suposa un pas “cap a la maduresa” pel club. A més, que la proporció d’homes i dones sigui del 50 per cent també és una gran notícia, ja que en llarga distància “normalment hi ha molts més corredors masculins”.

     

    Per tancar l’experiència d’en Xavi, potser un dels factors no tan positius de la marató d’enguany seria no poder desfilar en la cerimònia d’inauguració “com a delegació catalana” de ple dret.

     

    “Els darrers tres anys, des de l'ANC Nova York i la campanya ‘Pluja d'Estelades’ havíem organitzat una comitiva i mai hi havia hagut cap problema. Aquest any, a  nivell pràctic no va haver-hi diferència respecte a anys anteriors, ja que els que volíem desfilar com a catalans ho vam fer amb normalitat dins el bloc de Nacions Europees”, exposava Giró.

     

    Objectiu assolit: marató en comú

     

    Fent efectiva la premissa que s’havien marcat abans de viatjar, la de córrer junts quasi tot el recorregut, en Xavi Giró i en Marc Gratacós van poder gaudir plegats de l’edició 2016 de la New York Marathon. En Marc, en aquest cas, va ser el membre del Corre BDN més ràpid, fent una marca de 3 hores i 2 minuts.

     

    “L’experiència ha estat increïble. Vaig poder viatjar amb la família i em va agradar molt poder viure l’experiència des de dins. Fa uns anys jo anava a animar els corredors a la 110, abans de Central Park, i em va fer gràcia ser jo qui corria i veure la meva família animant”, explicava Gratacós.

     

    Dies abans de la cursa, el badaloní del Corre BDN també va poder quedar amb alguns amics americans que corrien la marató “per comentar la jugada”. En Marc no recordava “tot el desplegament que s’organitza per la gran quantitat de gent que fa la marató en cadira de rodes”, fet que el va “impressionar”.

     

    A més, Gratacós trobaria entre els prop de 55.000 participants un altre badaloní, en Joan Perea, amb qui podria compartir la sensació de sentir-se “com el rei de la ciutat”, a causa dels constants crits de suport del públic.

     

    Un cop creuada la meta, a en Marc encara li quedava un altre petit repte: superar 20 carrers caminant per sortir del recinte tancat i reunir-se amb la família.  “Em trobava bastant malament, però la gent et continuava animant i dient-se ‘You did it’ un cop ja finalitzada la marató”, manifestava.

     

    Una participació de rècord

     

    En termes esportius, segurament la maratoniana del Corre BDN que més evolucions va fer a Nova York va ser la Roser Garcia. La badalonina va rebaixar en 30 minuts la seva millor marca personal, establint un nou registre rècord per ella: 4:35.59.

     

    “Vaig començar molt bé, amb bones sensacions i seguint el ritme de 4 hores. La il·lusió i el somni de ser a New York et fa sentir molt bé. Al final, però, a partir del quilòmetre 20 vaig haver de frenar una mica i em vaig deixar endur per la gent. No és una marató plana i els ànims del públic són bàsics per no rendir-se”, destacava la nostra darrera protagonista.

     

    A la Roser Garcia li van quedar gravats diversos moments molt especials de la prova; alguns d’ells carregats de màgia. “La sortida al pont de Verrazano amb l’himne americà sonant, la cançó ‘New York, New York’ de Sinatra veient Manhattan de fons, arribar a Central Park amb milers de persones animant, trobar la meva família al quilòmetre 13 enmig de la multitud… van ser moments increïbles”, reconeixia la badalonina.

     

    Un altre dels episodis més sorprenents experimentats per la corredora del Corre BDN va ser conèixer el cas d’una dona amb una cama amputada que va aconseguir acabar la marató ajudada per una crossa. “Quan la vaig veure vaig pensar que no ho aconseguiria. Després, un cop a l’hotel, em va arribar que havia creuat la meta. Increïble”, afirmava per acabar. A Nova York tot és possible. A Nova York és on escoltar el ‘You dit it!’ és més especial.