L’atletisme amateur: esport pur amb pinzellades professionals

    0
    DSC_0829.JPG

    18/01/2017 – Entrevistem Marc Guardiola, atleta badaloní de la Unió Colomenca d’Atletisme, per conèixer com es viu l’atletisme amateur.

     

    En el món de l’esport, les portades, els flaixos i el protagonisme sempre sol recaure en aquells atletes que tenen el privilegi de convertir qualsevol activitat esportiva en la seva feina. Perquè l’elit funcioni, però, l’afició i l’amateurisme és bàsic, ja que els professionals necessiten un públic a qui adreçar les seves gestes.

     

    En l’atletisme, esport força allunyat de l’increïble volum de negoci que genera el futbol, la NBA o el futbol americà, sempre s’ha caracteritzat per conservar una massa no professional molt fidel. Actualment, la febre de running ha acostat aquesta pràctica a un major nombre de practicants i nosaltres volem saber com es viu l’atletisme des de dins.

     

    És per això que ens citem amb Marc Guardiola (1986) a les pistes Antonio Amorós de Santa Coloma, llar de la Unió Colomenca d’Atletisme. En Marc, badaloní de 30 anys, ja fa tres temporades que és al club, després d’iniciar-se a la UGE Badalona, passar pel Natació i fer grans viatges en bicicleta que l’han dut fins a Roma i Londres, sortint des de Barcelona. Guardiola no es dedica professionalment a l’atletisme, però segueix una rutina d’entrenament que l’acosta a aquest escenari.

     

    Per què comença a fer atletisme?

     

    Vaig començar a la UGE Badalona, després de passar pel bàsquet i el futbol. Tenia nou anys i un estiu vaig veure per televisió un Mundial d’atletisme. Després d’allò em vaig motivar bastant i vaig decidir provar. Després, amb el temps, ja vaig començar a fer triatlons amb el CN Badalona i a tocar la bicicleta. Per preparar les triatlons venia a la UCA per entrenar amb el grup d’en Rafa Caro i per sèries. Al final, després que s’inauguressin les noves pistes, em va tornar a picar la curiositat per tornar a l’atletisme. Ja tinc una edat i volia aprofitar els meus últims anys bons abans de perdre velocitat.

     

    Quines proves fa?

     

    Faig proves de mig fons. Durant l’hivern competim en cross i en 3.000 en pista coberta. Quan arriba l’estiu em preparo per fer el 1.500 i els 800 metres.

     

    Què implica estar en el món de l’atletisme amateur?

     

    Bé. Depèn una mica de l’impuls que vulgui donar-li cadascú. Jo no sóc professional, però sí que m’agrada prendre’m les coses seriosament. Al final, tinc l’atletisme present durant tot el dia. Per exemple, si avui treballo a la tarda, ja he de pensar com puc encaixar l’entrenament al matí i fer-lo amb dues hores de marge per poder descansar abans d’anar a la feina. És un esport que absorbeix, però forma part del hobby. Ser atleta no és només córrer, sinó adaptar una mica la teva vida a l’esport. S’ha de descansar, dur una bona alimentació i buscar bon material per entrenar.

     

    No es fan marques professionals, però sí que s’intenta acostar la rutina a la d’elit?

     

    En certa manera sí. Almenys això és el que em passa a mi i al grup de companys amb els quals entreno. A la UCA hi ha molta gent que segueix aquest patró. Som molt ‘flipats’ en el bon sentit.

     

    Ha treballat a Decathlon i ara a Nike. Això és conseqüència de l’estima que li té a l’atletisme?

     

    Segurament hi té relació. Sóc molt fan del material esportiu i dels diferents tipus de bambes. A la feina no tothom té el mateix perfil que jo. Crec que a la botiga sóc un dels que més coneixements té de calçat esportiu i part de la meva feina és fer formació als altres treballadors. Si no fes atletisme, això no passaria. Suposo que tot va relacionat.

     

    Quin ambient es respira en els entrenaments i en el dia a dia d’un club amb persones no professionals?

     

    Jo crec que és un ambient molt atractiu i sobretot molt saludable. Independentment de l’edat de cadascú, l’esperit és el mateix. Tothom té les mateixes ganes d’aportar coses al club, millorar la marca o preparar bé un campionat per equips. Des que sóc a la UCA hi ha un ambient molt bonic. Tots tenim compromís per competir a la lliga i per intentar fer bons papers al campionat d’Espanya.

     

    L’atletisme és un esport car per a l’usuari popular?

     

    No. El pots fer més car en funció del material esportiu que necessitis, però en general no és car. La quota de soci dels clubs és assequible i cada any ens arriben persones noves que venen del món del running. Són coses diferents, però amb elements en comú. La crisi econòmica ha fet que moltes persones deixin d’anar al gimnàs i comencin a córrer. En un principi va ser per necessitat, després es va crear la moda i ara que les coses estan una mica millor hi ha persones que han descobert l’atletisme i s’hi han enganxat.

     

    Per un atleta amateur, fer atletisme té molt desgast físic?

     

    Bastant. Jo penso que una part molt important de l’entrenament és què fas mentre no entrenes. L’alimentació és bàsica, sobretot quan ja passes d’una certa edat. La fisioteràpia també és necessària. En resum: t’has de cuidar per evitar lesions i rendir.

     

    Quina és la seva dieta?

     

    Jo menjo de tot, però sóc vegetarià. No ho sóc perquè practiqui l’atletisme, sinó per convicció ètica. Menjo com qualsevol persona no atleta, però intentant evitar els sucres, les salses i els refinats. No és res especial, però sí que intento menjar saludable.

     

    Què li diria a algú que està valorant iniciar-se en la moda de l’ultradistància?

     

    M’agrada molt aquesta pregunta, perquè sóc bastant crític amb tot aquest tema. Des de fa uns anys, en el món de l’esport amateur s’hi ha instal·lat una creença: com més, millor. Això no té cap sentit. Al final, arribar dilluns a l’oficina i dir que has corregut 10.000 metres en 30 minuts hauria de tenir més mèrit que dir que has fet un ultraman, independentment del temps que necessitis. No tot és el volum. La intensitat també té un valor. Si algú es planteja fer una prova d’ultradistància ha de saber que no pot saltar-se cap pas previ. No pots plantejar-te fer una marató sense haver corregut curses de deu quilòmetres i haver adaptat el teu cos a la càrrega de treball i a l’impacte.

     

    És important, a tots els nivells, fer-se controls mèdics?

     

    I tant! És molt important. A nosaltres, la federació catalana ens obliga cada any a superar una revisió mèdica. Al final posem el cos al màxim, dins del nostre nivell, i t’has de controlar.

     

    Diria que l’atletisme, com a esport poc mercantilitzat, encara conserva la seva essència?

     

    Sí. Això sobretot és positiu pels que som amateurs. Veus de seguida que és un esport molt pur i que conserva la mateixa naturalesa que fa vint anys. Pels pros es fa dur, perquè un campió d’Europa ha d’estar rascant diners d’aquí i allà per sobreviure.

     

    Ja per acabar. Què té d’especial la UCA?

     

    Doncs que ens cuida molt. El tracte amb els atletes és de primera, siguis molt bo o no. És un club actiu i implicat per organitzar proves. La junta treballa bé i quan vas per Catalunya veus que és una entitat estimada.