Miquel Ribó, una vida dedicada al Natzaret

    0
    DSC_0827.JPG

    18/01/2017 – Entrevistem un dels membres de la junta que més temps ha treballat al servei del Sant Andreu. S’ha jubilat després de 33 anys.

     

    Si algú ha viscut en primera persona tota l’evolució històrica de l’AE Sant Andreu de Natzaret és en Miquel Ribó. Aquest enginyer badaloní ha estat durant més de tres dècades un dels puntals de l’entitat, fundada el 1980 a través de l’AMPA del Col·legi Sant Andreu.

     

    En Miquel és una enciclopèdia d’anècdotes, ja que formant part de la directiva les ha vist de tots colors. La lluita per la reobertura d’Ausiàs March, un tall de llum perquè l’Ajuntament no pagava les factures, apagades de la il·luminació prèvies als partits o un llarg procés de reclamació perquè el club disposés d’un despatx propi són algunes de les vivències que Ribó esmenta amb una mescla de nostàlgia, indignació i orgull. Ens reunim amb ell al pavelló dels Països Catalans per fer balanç dels seus 33 anys com a administrador del Sant Andreu.

     

    Com neix el Natzaret?

     

    Com a club de ple dret, el Sant Andreu existeix des del 2002. Com a equip de bàsquet, la nostra història comença el 1980. Jo vaig arribar al Col·legi Sant Andreu al 82, quan el meu fill tenia quatre anys. Aquesta escola va ser exclusivament femenina fins al 80 i, per tant, només participava en algunes competicions femenines. A partir de fer-se mixta, la xifra d’equips va créixer molt. Inclús hi va haver una època on les noies van canviar el bàsquet pel voleibol.

     

    Qui va impulsar la creació de l’entitat?

     

    Bé. Jo en aquells moments estava a l’AMPA i dins de la seva estructura hi havia una vocalia dedicada al bàsquet. Companys mítics com en Nico, en Guti i en Celdran s’hi van implicar molt i l’estructura va anar evolucionant. Va arribar un moment que el bàsquet va necessitar una organització pròpia, ja que l’AMPA s’havia quedat petita. Al costat d’en José Pérez, president actual, vam iniciar tots els tràmits per a constituir el club.  

     

    Quin tipus de club van voler crear?

     

    Mitjançant els estatuts vam voler donar molta prioritat als nens i nenes de l’escola i implementar un sistema d’elecció de junta que també estava vinculat al col·legi. La Generalitat ens va dir que no, perquè calia democratitzar tots els processos. Nosaltres només volíem protegir el nostre viver. Al final, després de redactar estatuts nous diverses vegades, vam aconseguir-ne l’aprovació. En poc temps el Sant Andreu va passar a viure una època daurada. Vam crear un sènior i aquest equip va anar pujant categories de forma constant. Des de Tercera vam arribar a Copa Catalunya. El 2006 vam quedar campions de la categoria.

     

    Què feia Miquel Ribó dins del Natzaret?

     

    La meva funció sempre ha estat en la branca administrativa. M’he cuidat de pagar els entrenadors, perseguir a tothom perquè estigués al dia, controlar la comptabilitat i negociar amb l’Ajuntament tot el tema de les subvencions. La paraula tresorer mai m’ha agradat i sempre m’he definit com l’administrador. Vaig passar èpoques d’estar molt sol, però ara m’he jubilat tranquil. Hi ha gent preparada per agafar el relleu. 

     

    Es tornarà a viure una època de màxima esplendor?

     

    És possible que els èxits esportius del passat no tornin; almenys de moment. L’esport s’ha mercantilitzat molt i jo sempre he estat d’aquells que mai ha volgut pagar a jugadors. Això em feia impopular. El Sant Andreu és diferent. Si vols venir, que sigui pel projecte. No pels calés. En els millors anys del club vam aconseguir que David superés Goliat.

     

    A Badalona hi ha un bon entorn perquè els clubs tirin endavant?

     

    Quan es va fer la fundació del Màgic, això ens va donar un impuls. Únicament amb la subvenció d’esports els clubs anàvem molt justos. Les despeses de federació s’han disparat, tant les quotes per fitxes com els arbitratges. Avui en dia, jugar a bàsquet és molt car. Les famílies fan un esforç enorme.

     

    Parli’m dels moments més difícils. Quins han estat?

     

    En tota la meva etapa, els moments més complicats que hem viscut han estat dos. El primer va venir quan ens va marxar el coordinador i ànima del club: l’Albert Riu. El gerent del Diari de Badalona, l’Ivan Rodríguez, ens va fer de coordinador uns mesos, però després va iniciar el projecte del diari i també ens va deixar. En Padilla tampoc va funcionar i tot el procés no va finalitzar fins que l’Albert López no va prendre el relleu.

     

    I l’altre?

     

    L’altra situació difícil va ser en l’àmbit econòmic. Nosaltres sempre vam voler fer les coses atenent a la legalitat i es va decidir donar-nos d’alta com a entitat que declarava IVA. Va ser el moment on el club tenia un patrocinador principal. La publicitat no és esport i, per tant, calia pagar IVA. Quan l’Ajuntament ens demana estar al corrent de tot per donar-nos la subvenció vam rebre la notícia que ens faltava l’impost de societats. El termini estava exhaurit i la subvenció mai va arribar. Al club això li va suposar un forat de 9.000 euros. El regidor, en Lara, ens donava la raó, però no hi va haver manera. Entre jo i una altra persona vam avançar els diners i el deute es va eixugar en sis anys.

     

    Quina és la situació actual de la institució a nivell econòmic?

     

    L’últim pressupost que vaig fer jo estava en 146.000 euros. Puc dir que marxo del club deixant-lo en una situació sanejada i amb la tranquil·litat d’haver fet bé les coses.

     

    L’administració, al llarg dels darrers 30 anys, ha tingut cura del bàsquet badaloní?

     

    Hi ha governs que han tingut més interès en sortir a la foto i d’altres que no n’han tingut tant. A l’hora de la veritat, sempre ha costat el mateix aconseguir coses. Els polítics busquen que no hi hagi conflictivitat i sempre han intentat que la corda no es trenqui. Al final la línia política acaba sortint, però els clubs no ho tenim en compte, mentre ens ajudin. Estem aquí per treballar pels nens i les nenes.

     

    Sempre hi ha problemes, suposo…

     

    Sí. El dia que tinguem tota l’estructura d’equips femenins, per exemple, no sé on jugarem. A Badalona tothom s’omple la boca dient que és la capital del bàsquet, però per trobar horaris i pistes en condicions hi ha feina. Els nens volen jugar i és per això que s’han de crear equips. Una base àmplia assegura el projecte dels clubs. Tot funciona a través d’un sistema piramidal.

     

    Què implica conviure amb un gegant com la Penya?

     

    La Penya et dificulta i alhora t’ajuda molt. Molts dels clubs de Badalona vivim de la gent que ells tallen. El Joventut és la referència i fa allò que ha de fer. La seva existència ens aporta molt ganxo.

     

    Diria que el Natzaret és especial? Per què?

     

    Jo no he estat en altres clubs, però puc dir que la gent del Sant Andreu sempre ha estat molt contenta. Potser hi ha altres entitats que normativament han tingut les coses més clares que nosaltres, però han deixat passar altres qüestions. Al Natzaret sempre ens hem sentit molt orgullosos del nostre comportament i del vincle que tenim amb les famílies.