Sergi Gonzalo: “Fa anys que seguim una mateixa filosofia i això ens beneficia”

    0
    DSC_0572.JPG

    23/12/2016 – El quarterback dels Badalona Dracs ens detalla com afronta l’equip d’Óscar Calatayud la nova temporada que ara comença.

     

    Té 27 anys, tres menys que l’edat del club on juga, i en fa 12 que defensa un mateix escut. Sergi Gonzalo és un dels jugadors nacionals de les fornades contemporànies que més trajectòria té amb els Badalona Dracs, l’equip de referència dins del futbol americà espanyol actual.

     

    El ‘7’ negre-i-plata va començar a escriure el seu currículum a Badalona en categoria cadet i ara ja és un dels sèniors de pes dins de la plantilla d’Óscar Calatayud. Gonzalo, enginyer de camins, traça les passades que els corredors i els receptors de Dracs converteixen en touchdowns. Ell és el quarterback de l’equip i el MVP de les últimes finals de la lliga nacional i de la Copa Catalana.

     

    Quin és el rumb que buscarà Badalona Dracs aquesta temporada?

     

    Bé. Després de la final de la Copa Catalana, l’objectiu és seguir millorant. Malgrat guanyar, no va ser el nostre millor patit. Suposo que és normal, perquè era el primer. En relació a la temporada, l’equip s’ha fixat el repte de repetir la imbatibilitat i el títol de l’any passat. Potser el gran objectiu és fer un pas més a Europa. La temporada passada vam guanyar i perdre un partit i ara volem obtenir millors registres.

     

    Com es gestiona el fet de sentir-se favorit?

     

    És evident que, després d’una lliga sense perdre, sumar una derrota pot semblar una catàstrofe. Jo no crec que Dracs sigui el favorit clar, perquè tots els equips s’han reforçat. Les incorporacions estrangeres són el factor diferencial. Si l’encertes, pots lluitar per coses importants, encara que no tinguis un bloc dissenyat per fer-ho. Nosaltres l’any passat vam tenir la sort de comptar amb dues referències ofensives com Robert Jackson i Drew Clausen. Això li treia pressió a la defensa i ens evitava haver de jugar al límit per salvar els partits.

     

    Què espera dels fitxatges d’enguany?

     

    Marcos Carmona i Kevin Duley són dues garanties en defensa. Després ens arriben nous dos receptors que tenen bona pinta: Joey Herrick i Hunter Lee. En Joey prové de la Universitat de Kentucky, que està en la primera divisió de la NCAA. És una gran universitat. Hunter Lee ve de Louisiana Tech i destaca per la seva versatilitat. Ha jugat tant de corredor com de receptor, fet que demostra que és molt competitiu.

     

    Es nota molt la diferència de nivell entre els jugadors americans de primera divisió universitària i la resta de divisions?

     

    Depèn molt. Pots trobar-te amb jugadors de tercera que són increïbles i amb d’altres de primera més normals. A Espanya aquests jugadors estan aïllats, perquè als Estats Units tots són bons. En funció de la universitat on juguin, alguns estan acostumats a generar molt de joc per ells mateixos.

     

    Des que és als Dracs sempre ha jugat de quarterback?

     

    Normalment sí, tot i que en alguns anys m’he hagut d’adaptar a altres rols. El club fitxava quarterbacks americans i llavors jo em reconvertia en receptor o corredor. Al final, tots busquem el millor per l’equip i has d’ajudar allà on el grup et necessiti. Aquesta temporada, per exemple, jo actuaré de quarterback, que és la posició on gaudeixo de debò.

     

    Quins han estat els seus millors moments amb els Badalona Dracs?

     

    Home, sens dubte la jugada d’engany que ens fa campions de lliga el 2014 gairebé en l’últim segon és un dels moments més especials. Encara se’m posa la pell de gallina. En general, aquella final contra Firebats va ser molt bonica. En l’últim partit de fase regular contra ells els havíem guanyat amb contundència i potser ens vam plantar a la final massa confiats. Vam empatar a menys d’un minut i després vam fer creure a Firebats que ens ho jugaríem tot amb un field goal de 50 iardes i s’ho van empassar. L’altre moment que guardo amb bon record és rebre el premi MVP de la final de l’última lliga.

     

    Què ha fet Dracs per recuperar la seva hegemonia?

     

    Els primers anys que vaig estar al club, el nostre rendiment no era bo. Després es va començar a evolucionar, però sempre perdíem les finals. Això és dur. Crec que guanyar el 2014 i de la forma que ho vam fer va ser el punt d’inflexió. Només cal veure què li ha passat a Pioners en els darrers temps. Tenia un equip molt consolidat que es va desfer i això els ha passat factura. Amb Dracs va passar el mateix. Fins que no es va tornar a crear un projecte sòlid, no es va poder recuperar el lloc que sempre havia tingut l’entitat. Ara la base de l’equip encara és d’entre 22 i 27 anys i ja portem moltes temporades treballant al voltant d’un mateix sistema de joc. Això ens beneficia perquè cada any només hem d’aprendre algunes variacions del play-book.

     

    Com es prepara un jugador de futbol americà del màxim nivell espanyol?

     

    A Dracs fem sis hores d’entrenament a la setmana i després cadascú ha d’anar al gimnàs pel seu compte tres o quatre vegades i fer alguna cosa més aeròbica, com córrer o anar amb bicicleta. Tota aquesta feina és de manteniment, perquè el treball de debò l’has de fer en pretemporada. Si intentes recuperar el temps perdut quan ja ets en competició és quan t’arriben les lesions.

     

    Un jugador americà adaptat sol rendir molt més. Com es gestiona l’adaptació dels fitxatges estrangers al vestidor de Dracs?

     

    Intentem funcionar bastant com una família. Al principi els nous estan una mica cohibits, perquè saben que s’espera molt d’ells. Nosaltres els intentem tranquil·litzar i fer-los sentir part del grup ràpidament. Ens intentem comunicar amb ells en anglès i anar potenciant que aprenguin coses en castellà o català. Si fem una sortida d’equip procurem que vinguin, perquè si hi ha bon ambient fora del camp el joc també millora. Quan els americans se senten còmodes, es preocupen menys pel què diran i més pel joc en si.

     

    Qui ha estat l’estranger que més rendiment li ha donat als Dracs des que Sergi Gonzalo forma part de l’equip?

     

    Home, en Kevin Duley és un d’ells, tot i que la defensa a vegades es valori menys. També diria que, a nivell de Dracs, la parella de receptors formada per Robert Jackson i Drew Clausen ha estat una de les millors. Són dos jugadors molt explosius.

     

    A Badalona hi ha nivell per repetir una final europea?

     

    Crec que per arribar a una final continental has de tenir una mica de sort en el sorteig. Nosaltres podem competir amb els equips francesos o italians, però si et toca un rival austríac o alemany és difícil no perdre. La temporada passada, quan vam enfrontar-nos al Frankfurt Galaxy, el seu pressupost per aquell partit era més alt que el nostre pressupost de tot l’any. Amb això no t’hi pots igualar.

     

    Quin és el pas que ha de completar Dracs per evolucionar com a institució en el futur?

     

    Més que els Dracs, crec que és un tema del futbol americà en general. Jo opino que no tenim una bona direcció i que s’hauria de pensar més en facilitar les coses perquè cada club es pugui desenvolupar. Al final, tot gira al voltant dels diners. Si disposes de recursos, pots tenir camp per entrenar quan vols i això et garanteix uns bons horaris d’entrenament i que la gent vingui. Si s’entrena, es millora, i si es millora hi ha més espectacle i ens ve més gent a veure.

     

    Què representen pel vestidor les figures de José Luis Soler i Jordi Soler?

     

    Són molt importants. Jo diria que, sense el presi, Dracs ja no existiria. És una persona que viu pel futbol americà i aconsegueix que club funcioni. A vegades li fem bromes, però sense ell ens hauríem ensorrat fa temps. I en Jordi és el seu predecessor nat. En general, gràcies a la família Soler podem seguir complint somnis, guanyant títols i competint a Europa.

     

    El futbol americà és un esport de molt contacte. Les temporades es fan llargues?

     

    A mi la veritat és que encara no m’ha arribat aquesta sensació. Tinc 27 anys i m’agrada molt jugar. Dins de l’equip hi ha companys com en Jordi o en Ferran que tenen 44 anys i que sembla que no es vulguin retirar mai. Fins que el primer no ho deixi, l’altre no ho farà. En broma sempre els hi diem que ho deixin estar d’una vegada, però realment valorem molt la seva implicació. Ens motiva veure’ls i als més joves ens obliga a estar al nivell.