El guardià del vestidor cedeix la seva clau

    0
    DSC_0007.JPG

    06/09/2016 –  Entrevistem a David Garcia Casanova, fins ara delegat del primer equip del Divina Seguros Joventut i persona deixa el club després de quasi 20 anys.

     

    David Garcia Casanova (1975) és història viva del Divina Seguros Joventut, almenys de les dues darreres dècades de l’entitat. Aquest fotògraf badaloní va entrar a treballar al club el 1997, passant per diferents àrees fins a integrar-se dins del staff de la primera plantilla.

     

    Com a delegat, en David Garcia s’ha assegut a la banqueta de l’Olímpic al llarg de les últimes 12 temporades i les ha vist de tots colors. Ara, després de 19 anys treballant al club de la seva vida i de guanyar diversos títols de primer nivell, el guardià del vestidor verd-i-negre buscarà nous reptes professionals.

     

    Ha passat 19 anys vinculat al Divina Seguros Joventut; els últims 12 exercint de delegat de la primera plantilla. Com arriba la decisió de plegar?

     

    La decisió no és ‘plego’; és ‘vull deixar de viatjar’. Per qüestions personals, al llarg de la temporada passada ja em vaig plantejar que necessitava fer un canvi de rumb. Els desplaçaments amb l’equip estaven afectant la meva vida personal. Quan la temporada finalitza li plantejo al club aquesta situació i m’ofereixo a seguir fent feina en altres àmbits. L’entitat decideix que aquesta opció no era l’adient i al final es produeix aquesta separació de camins. Quan tens fills t’adones que a la vida hi ha prioritats. La meva família ho és i jo necessitava fer un canvi per tornar a tenir una qualitat de vida que havia perdut.

     

    El bàsquet professional absorbeix molt?

     

    Al cent per cent. La meva dedicació amb la Penya era de 24 hores al dia i 365 dies a l’any. Qui no vulgui entendre que aquesta feina és així, tindrà un problema. Això ja li he explicat a l’Adrià, la persona que ara ocuparà el meu lloc. Quan ets de vacances has d’estar sempre pendent del telèfon. Si qualsevol dia de temporada un jugador té un problema a les tres de la matinada cal que hi siguis per solucionar-lo. Aquest context t’impedeix tenir una estructura de vida personal definida.

     

    Com comença la seva relació amb la Penya?

     

    Jo era un autèntic ‘hooligan’ del Joventut. Quan en Miqui Forniés entra al departament de premsa jo li plantejo que vull començar a col·laborar. Estava estudiant fotografia i recordo que, coincidint amb la presentació de la Copa del Rei del 1997, vaig començar a fer les fotos del club i després a treballar dins de la pàgina web. La temporada 2003-2004, quan l’Aíto fitxa per la Penya, m’incorporo al departament de Màrketing, i només un any després des del primer equip m’ofereixen l’opció de ser el nou delegat. Recordo mantenir una reunió amb l’Aíto. Ell ho va veure amb bons ulls i vaig acceptar.

     

    Què li va demanar Aíto en aquella reunió?

     

    Bé, hi havia moltes qüestions que calia definir. Sobretot temes d’exigència i les coses que ell volia que es complissin. Jo, sent de la Penya, no estava disposat a entrar en un staff tècnic i no poder complir amb les expectatives. Crec que sempre que entres a treballar en un grup format has d’intentar sumar; no restar.

     

    Quin factor va ser el més important per accedir al càrrec?

     

    Home, per un aficionat del Joventut, poder tenir contacte directe amb els jugadors del primer equip és un somni. Amb 29 anys, allò va ser com un premi, ja que la meva família sempre havia estat molt vinculada a l’entitat, tant dins de la directiva com en l’entorn periodístic. L’únic que s’ha d’entendre és que parlem d’una feina que no té horaris ni un calendari normal.

     

    Recorda l’ambient del primer vestidor professional on va entrar?

     

    I tant! Recordo que anava amb peus de plom i que vaig rebre molt suport. En aquella època al club hi havia jugadors com Carles Marco i Paco Vázquez. Em van ajudar en tot, igual que la resta del staff tècnic. L’Aíto es va portar de deu amb mi, ja que sempre encarava les seves crítiques de forma constructiva; mai de forma destructiva. Això és molt important per una persona que comença en aquest món. Tots ells em van marcar les línies i regles de treball que he seguit sempre.

     

    Què fa exactament un delegat de la Lliga Endesa?

     

    Bé. La feina de delegat no funciona per setmanes, sinó per èpoques. Hi ha l’etapa de pretemporada i la de temporada regular. En pretemporada és quan arriben els jugadors nous i la teva responsabilitat és intentar que tots s’adaptin el més ràpid possible al club i a la ciutat. Has d’aconseguir que el professional es pugui dedicar només a entrenar i a jugar. Tot allò que els membres del staff tècnic et demanen, s’ha d’executar. Només així el jugador podrà ser el millor professional possible. Jo sempre he pensat que un equip professional consta de diferents engranatges i el delegat és qui ha de tenir cura que les peces mai se surtin de lloc. Tot això inclou qüestions de preparació d’entrenaments i de viatges, però també necessites conèixer i entendre molt bé quin caràcter té cada jugador per saber com l’has de tractar perquè se senti còmode. Recordo que quan jugàvem competició europea, la feina era una bogeria.

     

    Poder viatjar també ha de tenir una vessant positiva…No creu?

     

    Per suposat. Et permet conèixer món i gent molt interessant. A mi m’ha agradat molt viatjar i sempre intentàvem amb algú del staff poder tenir una estona per conèixer la ciutat on estàvem allotjats. Per això, quan jugàvem a Europa, sempre m’ho agafava tot amb ganes. Cada desplaçament podia ser una aventura.

     

    Ha treballat amb quatre tècnics: Aíto, Sito Alonso, Pepu Hernández i Salva Maldonado. Quin detall destacaria de tots ells?

     

    D’Aíto destacaria la seva condició de persona detallista. Per ell, els detalls ho eren tot. D’en Sito em quedo amb el sacrifici i l’ètica de treball que tenia i d’en Pepu amb la seva forma de comunicar. Per acabar, d’en Salva destacaria la seva gran capacitat de gestió del dia a dia. Les coses podien anar bé o malament, però ell tenia una línia de treball que no variava. No es tornava boig en funció dels resultats i això crec que creava un bon ambient pels jugadors, sobretot pels joves.

     

    Es pot ser amic dels jugadors quan es comparteix vestidor?

     

    Jo crec que sí, però sempre has de saber delimitar les coses. No poden ser els teus amics de l’ànima, perquè no deixes d’estar treballant. La veritat és que tinc contacte habitual amb molts jugadors que han passat per la casa. Amb en Mallet mateix o amb en Will McDonald hi tinc una relació estreta, igual que amb moltes d’altres. Ara bé, sempre he pensat que a la feina no hi has d’anar a fer amics, sinó a treballar.

     

    Quin ha estat el jugador estranger que millor s’ha adaptat al Divina Seguros Joventut? I qui ha estat el que ha patit més durant la teva època com a delegat?

     

    Diria que en Demond Mallet i en Tariq Kirksay han estat els més ràpids. Mallet és un jugador que sempre s’ha adaptat allà on ha jugat. Potser pel fet que sempre ha viatjat tot sol; sense parella ni família. En Tariq, malgrat venir amb la dona i tres fills, també es va acostumar molt ràpidament a l’entorn de Badalona. Jo penso que els americans són els que acostumen a tenir més problemes, però en aquests casos no va ser així. Hem tingut americans que han patit crisis d’ansietat a causa dels problemes d’adaptació, però els hem ajudat i mai han marxat. A vegades m’he arribat a implicar més del compte amb alguns jugadors, fent-los de psicòleg o inclús ajudant-los a solucionar problemes familiars.

     

    I en aquest sentit, ha percebut que els jugadors són agraïts?

     

    Això sempre. Quan marxen sempre m’han dit el mateix: ‘Ha estat un any increïble; gràcies per tot David’. Com a persona, em satisfà acompanyar algú a l’aeroport i que m’admeti que la meva feina l’ha ajudat a desenvolupar millor el seu rol de jugador professional.

     

    Com és el gremi de delegats de la Lliga Endesa? Hi ha bon ambient?

     

    Et puc dir que, en dotze anys, mai he tingut un problema amb ningú. Hi ha un gran ambient. Durant els darrers dies he rebut molts missatges d’alguns companys, felicitant-me pel canvi de vida i dient-me que els hi sabia greu que deixés la Penya. Crec que l’ACB hauria de cuidar més el gremi, perquè els delegats solucionen més problemes dels que semblen. Tots els detalls són feina dels delegats i la lliga ho hauria de tenir més en compte.

     

    Els delegats de la lliga tenen un grup de Whatsapp comú? I amb els jugadors del primer equip en va arribar a utilitzar algun?

     

    Els delegats mai n’hem fet, només per la Copa del Rei i per coordinar temes organitzatius. Amb els jugadors de la Penya ho vaig intentar en una ocasió, fa tres temporades. El grup va durar només dues hores. Jo el vaig crear amb un objectiu informatiu, però es va convertir en un espai per fer broma i escriure ximpleries. Vaig haver de tancar la barraca.

     

    Pot explicar alguna broma o mala passada que li hagi fet un jugador durant tots aquests anys?

     

    La veritat és que poques. Jo els intentava marcar des del principi, dient-los que era molt bona persona però que sempre feia pagar les bromes fora de lloc. Recordo una situació divertida amb en Luka Bogdanovic, que ara ha tornat a l’entitat. En la seva primera etapa no parava de fer preguntes durant tot el dia. Al final li vaig haver de parar els peus i vam arribar a l’acord que només li respondria un dubte cada dia. Ell hi va accedir. En una altra ocasió, per exemple, un jugador es va quedar tancat a casa a la una de la matinada. Els seus amics havien de marxar i jo hi vaig haver d’anar amb un serraller per obrir-los. També m’han trucat policies amb cotxes aturats a altes hores. Coses d’aquestes, les mil i una, però formen part de la feina. Ho has de viure com a anècdotes.

     

    Quin ha estat el moment més especial que ha viscut i el moment més trist?

     

    El més senzill seria parlar dels títols guanyats, però jo em quedo amb els petits detalls. Sobretot amb l’agraïment dels jugadors. Per exemple, sempre recordaré les paraules que em va dedicar Goran Suton davant l’afició en l’acte de comiat de fa dos anys, dient que havia estat com el seu pare, la seva mare, el seu germà i el seu amic. Pel que fa al moment crític, el més fàcil seria referir-se als problemes econòmics de la Penya, però no ho faré. A mi m’ha costat més acomiadar-me de persones que sé que no tornaré a veure mai més. Recordo molt el cas de Jesse Young. Va ser una persona especial i que es va adaptar bé al club, tot i tenir problemes físics en la seva segona temporada. Des d’aleshores, cada cop que vaig a un aeroport intento construir un escut. Mai he plorat.

     

    Ja per acabar. Després de comunicar que marxa, quina és la trucada o el missatge que no s’esperava rebre i que l’ha sorprès?

     

    Ostres. Doncs mira, en vaig rebre un d’en Jérome Moïso que em va sorprendre molt, igual que l’escrit que em va enviar en Will McDonald. També recordo les trucades i les veus de sorpresa de Carles Duran i Sito Alonso. Tots ells veien que jo era una persona molt implicada amb el club.

     

    Cap a on encararà la seva vida professional?

     

    Doncs ara em ve de gust afrontar nous reptes i nous projectes. A principis de juny ja vaig intuir que hauria de sortir del club i ja vaig començar a obrir portes per fer altres coses. He tingut la sort de rebre diferents propostes de projectes interessants, alguns gràcies als contactes i als amics que he anat fent al llarg dels darrers anys. Espero seguir lligat al món de l’esport, però ara dins del sector de la tecnologia. Penso que l’esport s’ha de modernitzar, ja que sembla que encara continuem vivint al segle XX. Necessitem esprémer totes les eines tecnològiques possibles per aconseguir que els jugadors millorin. No parlo de crear una empresa, però sí d’ajudar a aquestes companyies a integrar-se dins del teixit esportiu.

     

    Molta sort David!

     

    Gràcies.