El somni més dolorós

    0
    xenia web.JPG

    16/06/2016 – Xènia Royo s'ha recuperat en temps rècord d'una greu lesió per ajudar el CE Seagull a pujar a la Superlliga.

     

    Diumenge a Montigalà (12h), el CE Seagull afronta una cita amb la història en el partit de tornada de l'eliminatòria d'ascens contra la UD Tacuense. Una victòria duria les gavines cap a la Superlliga, fita impensable a principis de temporada. 90 minuts decidiran si Badalona té un equip en la màxima categoria del futbol femení estatal.

     

    Per arribar fins aquí, les jugadores blaves no han deixat de superar-se al llarg de l'any, demostrant un caràcter admirable. Sens dubte, la història de la central Xènia Royo (1995) és el millor exemple per explicar la increïble força interna de les 'guerreres' de Ferrón. La defensa formada a l'Espanyol estava descartada pel play-off, després de trencar-se un os de la mà, però el seu compromís amb l'equip l'ha dut a completar una recuperació rècord marcada pel dolor. Ara, Xènia Royo vol l'ascens.

     

    Què la va fer venir al CE Seagull?

     

    Al Barça 'B' hi estava molt bé. Et senties com més professional, però vaig decidir canviar. A banda d'estar a prop de casa, el factor que em va motivar més per fitxar pel Seagull va ser l'entrenador que va agafar l'equip el curs passat. L'havia tingut a l'Espanyol i teníem molta confiança. Aquí també m'he retrobat amb companyes de l'Espanyol. Crec que el canvi ha sortit bé.

     

    Jordi Ferrón les ha sorprès en positiu per la seva forma d'entrenar?

     

    Personalment, he de reconèixer que el dia que es va presentar amb l'equip jo no el coneixia. Al principi, per mi era estrany que un jugador professional ens entrenés, però després ho assimiles i acabes aprofitant tota la seva experiència per millorar. Quan jugava, en Jordi va viure situacions com la nostra. Això crec ens servirà.

     

    Què ha aportat al vestidor l'arribada de Ferrón a la primera plantilla?

     

    Jo crec que ha aconseguit mantenir el clima de bon ambient que ja teníem i reforçar la nostra confiança. S'ha esforçat molt per fer-nos veure que podíem comptar amb ell per a qualsevol cosa, fos relacionada amb el futbol o no. També he de dir que en els entrenaments treballem molt, igual que la temporada passada. Diria que aquesta dinàmica de treball i de constància és la que ens ha fet assolir els bons resultats.

     

    L'estil de joc del Seagull s'assembla molt a com jugava Ferrón quan estava en actiu. Li havien comentat?

     

    Concretament això no. Però a vegades ens diu que som igual que l'Atlètic de Madrid del Cholo Simeone. Nosaltres ens quedem una mica sorpreses, però, si ho penses una mica, no tenim un estil que s'assembli al del Barça. No som un equip que toqui i toqui i que sempre tingui la possessió. Ens caracteritzem per ser un bloc molt defensiu on totes les jugadores mantenen l'ordre i estan juntes. Després, intentem fer el que podem en atac, però estic convençuda que aquest ordre és el que ens ha dut on som.

     

    Per vostè, personalment, el camí cap al play-off no ha estat senzill…

     

    És cert. Fa uns dos mesos vaig caure en un entrenament i, després de passar per urgències, em van diagnosticar un trencament d'escafoide. El pronòstic era que hauria d'estar vuit setmanes amb un guix i, per tant, quedava totalment descartada pel play-off d'ascens. De fet, encara ara hauria de seguir portant el braç enguixat.

     

    I com ho va fer per ser capaç de recuperar-se en un temps rècord? Psicològicament com ho va gestionar?

     

    Jo només tenia una cosa al cap. Havia de jugar sí o sí. Sabia que l'oportunitat que tenim és molt difícil que es repeteixi. Recordo estar esperant en un box de l'hospital i escoltar el metge com deia que m'haurien d'enguixar el braç. Jo mai m'havia lesionat de tanta gravetat. Quan els doctors em van comunicar que hauria d'aparcar el futbol fins després de l'estiu, només podia plorar i abraçar-me al meu pare. No m'ho podia creure. Al final, al costat de la família, vam trobar una solució. El guix em va durar cinc dies i vaig començar un tractament amb cèl·lules mare. M'havia de fer puncions dos cops per setmana. La veritat és que el dolor que calia aguantar era horrorós, però m'era igual. Inclús tres dies després de trencar-me l'os ja vaig venir al gimnàs del camp a entrenar. Jo volia jugar com fos i no m'importava haver de patir.

     

    Per l'equip va ser una motivació veure com lluitava per recuperar-se?

     

    Suposo que una mica sí. Les companyes es van portar genial des del minut u. En el primer partit que em vaig perdre em van preparar un cartell per donar-me ànims. La veritat és que sempre m'he sentit molt recolzada, tot i que sabia que ningú em podia donar el que jo volia: la recuperació.

     

    Com va gestionar Ferrón la seva tornada, tenint en compte que és una peça clau dins de la defensa?

     

    Sempre m'ha fet costat. Tot i que mai vaig deixar d'entrenar, era conscient que em mancava ritme de competició. A més, em va costar superar la por a què em donessin un cop. La veritat és que Ferrón sempre em deia que arribaria i que no parés de lluitar.

     

    Tota la ciutat està pendent del Seagull. Això pot ser un factor de pressió o bé de motivació per la plantilla?

     

    Totalment motivador. Crec que a principis de temporada ningú esperava això. Simplement volíem mantenir la categoria. Ara cap de les jugadores vol que aquest somni s'acabi. Ningú vol despertar. És espectacular la gent de Badalona que s'ha mobilitzat. Diumenge, espero veure Montigalà a rebentar. L'afició ha de ser el dotzè jugador. Jo he estat a Primera, però no hi ha res com sortir a un camp i veure a centenars de persones animant. Necessitem que la gent vingui i ens segueixi ajudant, perquè tot el que hem aconseguit és per Badalona, no només nostre. Prometo que diumenge totes morirem al camp. Ho donarem tot.