Badalona, bressol de la primera manifestació tolerada a Espanya després de Franco

    0
    53
    cb6831b0-f3bd-44da-b7a0-a010b76d556f.jpg

    04/03/2016 – Fa 40 anys, la ciutat va viure la primera protesta no reprimida a l'estat espanyol després de la mort de Franco, amb 5.000 persones pels carrers del Centre.

    “Una manifestación pacífica en petición de amnistía ha tenido lugar este mediodía, recorriendo algunas de las calles más importantes de la ciudad un número aproximado de 5.000 personas. La manifestación había sido autorizada por el alcalde de la población y se ha desarrollado sin que ningún incidente alterara su marcha”, descrivia l’1 de febrer de 1976 la Hoja del Lunes, l’única publicació editada els dilluns arreu d’Espanya fins la dècada dels 80, i el 2 de febrer, un dia després, La Vanguardia Española. Sembla l’inici de la crònica d’una protesta qualsevol. Res més lluny, es tracta del ressò que es van fer els mitjans de comunicació de la primera manifestació tolerada i no reprimida a Espanya després de la mort de Franco, i que va tenir lloc a Badalona.

     

    “I això va passar a Badalona? I perquè a Badalona?”, eren dues de les preguntes que més es varen repetir el passat dilluns, quan l’Ajuntament i la recentment creada Comissió de Memòria Històrica de la ciutat van organitzar un acte per commemorar els 40 anys d’una fita desconeguda per molts badalonins i badalonines però que va posar el nom de la ciutat en el registre de la història de la Transició.

     

    Els més veterans de la política i els moviments socials i culturals, molts dels quals van marxar aquell dia per demanar l’amnistia, recorden la manifestació com un pas molt important en uns moments d’incertesa en els que el Franquisme encara era molt presents. Hi ha diferents causes perquè aquella data hagi quedat enterrada per a bona part de la societat, una de les més destacades, probablement, la clandestinitat del moment. “La dinàmica de la lluita clandestina ha produït un buit de memòria que hauríem de recuperar, perquè molts dels protagonistes ens estem acabant”, bromeja l’exregidor Jaume Oliveras.

     

    El context social i polític badaloní va ser clau per cuinar un pas de la revolta contra el Règim que no va acabar de sortir bé, en canvi, uns dies enrere, a Barcelona. L’ 1 i 8 de febrer, l’Assemblea de Catalunya va intentar negociar la autorització per a dur a terme dues manifestacions a favor de l’amnistia dels presos polítics del Franquisme, però ambdues convocatòries van acabar amb les garrotades dels grisos. Una mica de dues setmanes més tard, però, la cosa sí va funcionar.

     

    “A Badalona hi havia un moviment polític i social molt unitari; tots els corrents de l’oposició estaven compromesos i ens interessava projectar una presència activa. Al govern, després de les imatges de l’1 i el 8 de febrer, li convenia bastir certa permissivitat”, explica Oliveras.  Tot semblava confluir cap a un resultat positiu aquell 29 de febrer. L’Assemblea Democràtica de Badalona, a través de la seva Comissió Proaministia, va sol·licitar el permís oficial per autoritzar la manifestació, que no va obtenir cap resposta. No positiva, però tampoc negativa. “Ens vam recolzar en el silenci administratiu”, recorden alguns protagonistes partícips.

     

    La comissió va engegar l’organització de l’acte encara des de la clandestinitat, pràcticament, de forma molt casolana. Apareixen noms de diferents sectors i corrents polítics de la ciutat que es van implicar en impulsar la marxa. “Va ser un moment d’unió, de molta pluralitat i consens entre els diferents sectors democràtics”, recorda l’exdirector del Museu Edelmir Sancho. A pocs dies del 29 de febrer, l’alcalde de Badalona, Isidre Caballeria, va cridar a alguns dels membres de la comissió, els hi va transmetre que si no rebia cap ordre de darrera hora, la manifestació podria tenir lloc, i els va fer responsables del transcurs pacífic de la mateixa.

     

    Una protesta oberta i tancada per la Guàrdia Urbana

     

    La convocatòria va arrencar amb centenars de persones a migdia, i poc a poc s’hi van anar sumant veïns i ciutadans de fora de Badalona. “Recordo que em va trucar en Joan Reventòs, que venia, i vaig anar a buscar-lo amb la dona i el cotxer”, recorda Edelmir Sancho. A més del líder polític socialista, fundador del PSC, també va ser-hi present en Lluís Maria Xirinacs. La crònica dels diaris parlen de fins a 5.000 persones marxant pels carrers del centre de la ciutat, entre ells el carrer del Mar, Francesc Layret, la plaça de la Vila o la Rambla, la majoria amb noms d’època franquista encara.

     

    També van tenir una forta presència els moviments veïnals. “Algunas pancartas se referían a la barriada badalonesa de donde procedían los manifestantes, tales como Sistrells, Juan Valera, Viviendas del Congreso, Llefià, Marqués de Sant Mori y otras”, relata la Hoja del Lunes. En tot moment, recorden els presents aquell dia, la Guàrdia Urbana va flanquejar i seguir la manifestació, que no va aixecar cap incident ni aldarull.

     

    En acabat, de fet, l’organització va demanar al cap de la policia local un megàfon per recitar unes paraules i donar per tancada la protesta. L’autoritat va acceptar i va ser en Xirinacs qui va llançar les darreres consignes i va elogiar el comportament cívic dels manifestants. Un final feliç que no tothom tenia clar durant aquella jornada, tal i com va escriure posteriorment el periodista badaloní Enric Giralt: “L’alcalde Caballeria em va afirmar que no les tenia totes perquè “els grisos” tenien ganes d’impedir la manifestació”.

     

    Malestar per la representació a l’homenatge

     

    Fins i tot un acte de record democràtic i celebració històrica com el de dilluns ha despertat alguns sentiments de malestar entre algun sector polític de la ciutat. Dilluns, l’homenatge al 40è aniversari de la manifestació del 76 consistia en uns parlaments al Racó d’en Gual, la recreació de la marxa fins a la plaça de la Vila, on els protagonistes d’aquell 29 de febrer van ser rebuts per l’alcaldessa i regidors de govern i part de l’oposició, i una taula rodona a l’Associació de Veïns del Centre amb activistes i polítics que van impulsar i participar de la protesta.

     

    Dies abans, Avancem-MES va denunciar “la manca de pluralitat política de l’acte”, ja que consideraven que els participants en el debat no reflectien “l’heterogeneïtat” que va projectar aquella manifestació. “Aquella marxa va ser polièdrica: gent de diferents opcions unida per l’antifranquisme No estem d’acord amb la correlació de noms proposats per a honorar aquests fets. És una taula rodona clarament desequilibrada, on l’espai socialista ha estat minimitzat”, va expressar Avancem a través d’un comunicat.