Jordi F. Vives: “És un llibre que pot ajudar a treure’s de sobre culpabilitats”

    0
    123

    En Jordi Fernández Vives és un badaloní que acaba de publicar el seu primer llibre ‘Els dies de Sheeran, Mayer i McLean’. Aquest llibre parla de la vida d’en Gerard Fernández, amb el mateix cognom de l’autor, i que el protagonista pateix una cardiopatia des de petit. L’autor també pateixes un problema del cor des que vas néixer. ‘Els dies de Sheeran, Mayer i McLean’ explica la teva història?

    És evident que no és una coincidència. (riu) En Gerard és un alter ego, un taló de fons. És una manera d’explicar el que em va passar, el que m’imaginava que em passava o el que volia que em passés.

    Quin és el problema que tens al cor?

    Vaig néixer amb una transposició de vàlvules. És a dir, unes vàlvules del cor feien la funció d’unes altres. Quan t’ho expliquen de petit et diuen que tens el cor girat. Dos mesos després em van fer una primera operació que consistia a canviar les vàlvules perquè tornessin a fer les seves funcions, però d’això fa més de trenta anys i les tècniques no són les d’ara. Quan tenia 12 anys vaig haver de ser novament intervingut perquè m’operessin de la vàlvula aorta. Aquesta vàlvula, la que tenia més malmesa, me la van posar mecànica. Arrel d’aquestes dues operacions, les quals partien de tècniques no tan avançades com les actuals, es van generar una sèrie de cicatrius al cor. Amb els anys, han desencadenat unes taquicàrdies.

     

    Per què decideixes parlar d’una tercera persones fictícia, en Gerard, per explicar
    la teva vida?

    Per allunyar-me’n. Vaig començar amb uns textos molt primaris, poesies o inclús dibuixos. En ensenyar-ho a la Sílvia Soler i en Sebastià Portell, tots dos em van recomanar que d’allò en fes capítols. La clau va ser trobar la idea central d’aquells primers escrits i dibuixos i ficcionar-ho. El personatge d’en Gerard no apareix en tots els capítols i en alguns hi ha la primera persona, sobretot en aquells capítols més intensos. Volia escapar de que fos un diari personal i escriure una història.

     

    Ja havies escrit algunes coses, però ara t’has encaminat a la idea de publicar un llibre. En quin moment t’animes i decideixes fer-ho?

    Com dius, jo ja tenia una sèrie d’escrits, però em trobava en un moment de la vida una mica delicat i vaig decidir guardar la idea en un calaix. Al cap d’un temps vaig sentir que la meva vida ja estava prou ordenada i podia ser bon material per una novel·la.

     

    La teva vida ha estat un entrar i sortir d’hospitals constant. Com has viscut tot aquest procés?

    Sí, sobretot els darrers cinc anys. Amb 25 anys treballa al teatre Tívoli. Badalona és la ciutat del bàsquet i mai n’havia pogut fer, a causa de la meva malaltia. Per tant, des de sempre havia trobat un refugi en el teatre. La feina era un somni per mi. Malgrat les intervencions, fins als 25 anys sempre m’havia trobat bé, però amb l’estrès entren
    en joc les taquicàrdies. Durant aquests anys he hagut d’entrar i sortir de l’hospital moltes
    vegades. A banda de tots els ingressos, dels quals ja he perdut el compte, he tingut un
    total de deu operacions.

     

    Com estàs ara?
    La darrera operació va ser el 20 d’octubre d’aquest mateix any. Va ser l’última operació d’aquesta “tirada” d’intervencions. Ara podríem dir que ja estic millor. Mai se sap amb seguretat. No sé si estaré bé per sempre o durant tres setmanes, però els metges són
    optimistes.

     

    Com et condiciona la malaltia al teu dia a dia?
    He d’anar amb compte. Per exemple, un dels moments que em condiciona és a l’hora de viatjar. A mi m’encanta viatjar i ara t’ho penses tres vegades abans d’agafar un avió. Si em passa alguna cosa, tinc l’hospital Vall d’Hebron i el Clínic com a referència en els que em poden portar amb un cop de cotxe. En canvi, depèn on em trobi, la cosa es podria complicar.

     

    El llibre es diu ‘Els dies de Sheeran, Mayer i McLean’, per què aquest nom?
    Jo en aquell moment vivia amb uns amics a Gràcia en una casa que vam llogar que es deia Ca les Tietes. Jo era el més introspectiu de tots i portava els horaris molt girats. Començava a treballar al Tívoli a les cinc de la tarda i tornava a les tres del matí. Per tant, passava moltes estones sol a l’habitació. Em van regalar un tocadiscos i els tres primers discos que vaig tenir van ser de l’Ed Sheeran, John Meyer i Don McLean. Només tenia aquests discos i els vaig escoltar fins a ratllar-lo. Era el típic “modernet” de Gràcia i feia molta broma amb això.

     

    Al llibre parles de les cicatrius que tens arran d’aquestes diverses operacions. Hi ha alguna operació que recordis en especial?

    La dels 12 anys. Va ser la primera de la qual tinc consciència. No tenia precedents del que és una operació. Vaig entrar pensant que seria cosa d’unes hores i vaig marxar que m’havia canviat la vida. Pensa que fins, ja de gran, quan vaig tenir les taquicàrdies, no m’havia trobat malament. Quan amb 12 anys entrava al quiròfan, jo em trobava bé i em costava entendre-ho.

     

    Tens algun missatge a aquelles persones que es troben en una situació similar?

    Amb aquest llibre no pretenc donar lliçons a ningú. Si hagués de donar consells, me
    n’hauria d’anar cap a casa, perquè explico moltes coses que no hauria d’haver fet. (riu) És un llibre que pot ajudar a treure’s de sobre culpabilitats que tenim la gent que està malalta. No passa res perquè t’intentis divertir o vulguis provar les coses que fa la gent de la teva edat. Sempre parlant des del meu punt de vista, a mi això m’ha ajudat. Ara bé, tothom és conscient dels seus límits. Cal recordar que en aquest llibre tot és ficció, menys el que és veritat. Moltes de les experiències que surten no les he viscut pròpiament. Cadascú que decideixi allò que és veritat i allò que és ficció. Deixo marge a la imaginació.

    FER UN COMENTARI

    Si us plau introdueix el teu comentari!
    Si us plau introdueix el teu nom aquí